"I el ressò de les muntanyes" de Khaled Hosseini

Una vegada, quan els divs i els jinns i els gegants encara campaven per la Terra, vivia un pagès[…]. Així comença el deliciós conte que el baba de l’Abdullah i la Pari els explica la nit abans d’emprendre el viatge que els obligarà a separar-se. El conte és exquisit. Com la novel·la que l’acull en el seu primer capítol.

Khaled Hosseini, autor d’”El caçador d’estels” i de “Mil sols esplèndids”, retorna una vegada més a l’Afganistan, el seu país natal. Ho fa amb “I el ressò de les muntanyes” (títol parcialment inspirat en un poema*).

L’autor fa desfilar diversos personatges pel món. Al llarg de sis generacions. Des del 1949 fins ara. Rememora els seus orígens a través d’ells.

Fuig. Roman. Es distancia. S’apropa. Observa in situ. Descobreix a la llunyania.

El text gira al voltant de la vida dels dos germans separats. Una vida que va començar en un poble remot i dessolat de l’Afganistan. 

Capítol a capítol la narració es va enriquint. Diversos girs. Un gir, una trama. I un nou protagonista que forma part d’aquest relat que entrelliga vides magnetitzades. Tots ells busquen sentit a les seves vides.

Cançons, entrevistes, cartes...i el conte amenitzen la història. Múltiples imatges.

Hosseini aconsegueix apropar-nos al drama contemporani que pateix l’Afganistan. Invasió soviètica. Dominació talibà. Ocupació dels Estats Units.

I planteja interrogants que em porten a la reflexió. Arrels. Família, l’arrel més profunda. Amor fraternal. Amor filial. Dolor.

Què és capaç de fer una mare o un pare per amor al seu fill? Renunciaries a la teva vida per cuidar el pare o la mare?...

“I el ressò de les muntanyes” és un encisador mosaic de vides i destins entrellaçats.

*El títol “And the Mouintains Echoed” és un homenatge de l’autor a un poema de William Blake (1757-1827)

Nurse’s song (innocence)

When the voices of children are heard on the green 
And laughing is heard on the hill, 
My heart is at rest within my breast 
And every thing else is still 

Then come home my children, the sun is gone down 
And the dews of night arise 
Come come leave off play, and let us away 
Till the morning appears in the skies 

No no let us play, for it is yet day 
And we cannot go to sleep 
Besides in the sky, the little birds fly 
And the hills are all cover’d with sheep 

Well well go & play till the light fades away 
And then go home to bed 
The little ones leaped & shouted & laugh’d 
And all the hills ecchoed

“La mort del censor” de Jordi Sierra i Fabra

     

 Barcelona, 1963. Una de les figures del règim franquista més sinistres i temudes pel món intel·lectual, un censor, mor salvatgement al seu cotxe cosit a ganivetades. L’atípic inspector de la Brigada Criminal de la Policía Nacional Hilari Soler, poc afecte a les idees del poder, intenta resoldre un crim amb molts autors potencials. Amb aquest punt de partida, Jordi Sierra ens endinsa en la Barcelona dels seixanta, una societat contradictòria on conviuen el més ranci d’un règim que comença a esquerdar-se i les primeres lluites per les llibertats.

Escrit amb un estil molt directe i dinàmic (tot es desenvolupa en quatre dies), en el qual els diàlegs predominen sovint per damunt de la narració, la història central serveix d’excusa a l’autor per retratar uns personatges desconeguts per a les actuals generacions de joves però que varen tenir un paper clau en la repressió cultural i ideològica del país durant dècades. Com a mostra d’això, resulten  impagables escenes com el diàleg (en castellà) que manté l’inspector amb un capellà acèrrim del règim, o situacions com la lluita del protagonista per negar-se a defensar un company del cos que, a totes llums, ha mort un detingut quasi per plaer. 

A més, a mesura que avancem en la lectura i els principals sospitosos van essent descartats, el ritme de la narració s’accelera i, en un gir argumental magistral, ens condueix a un final completament inesperat i colpidor (algunes pàgines resulten d’una crueltat psicològica atroç), amb visos de tragèdia grega. El més impactant, però, és pensar que amb noms i llocs diferents, la història de Sierra i Fabra s’ha repetit desenes de vegades. És el que tenen les guerres, la seva ombra s’acaba projectant, sinistra com el censor, al llarg del temps...

"Si quan et donen per mort un dia tornes" de Lluís Llort

L’escriptor barceloní Lluís Llort (1966), que sòl signar les seves obres només amb el cognom, ens ofereix en aquesta obra una història farcida de males decisions, d’amor, de rancúnia, de retrobament i, per damunt de tot, de la necessitat de tornar. Sense previ avís, l’Agustí, desaparegut durant catorze anys, es planta a casa dels seus pares per intentar recompondre una vida perduda, quasi malbaratada, per un seguit de circumstàncies que, al llarg de la novel·la, l’autor va revelant amb mestria. Amb un llenguatge planer i directe, els diferents personatges van prenent cos en un enrevessat anar i venir temporal (cal estar atents per situar-se en cada moment de l’acció) que permet fer i comprendre la manera d’afrontar de  cadascun  d’ells l’inesperat retorn: la por atàvica a preguntar d’una mare que no vol tornar a perdre el seu fill, l’aparent indiferència d’un germà que mira de fer veure que res no ha passat, l’enfrontament amb una germana a qui el protagonista sempre ha admirat, i els retrets d’un pare que no comprèn perquè el seu fill mai va trucar. Tot això, amb el rerefons d’un passat i d’uns anys tèrbols (fugides, drogues, presó,...) que s’obren camí entre les ombres per retre comptes.

            Es tracta d’un text molt ben entrelligat que enganxa des de bon començament perquè mostra la conseqüència abans d’explicar la causa, fent que el lector s’endinsi en un constant viatge en el temps. Amb molta habilitat i una bona capacitat descriptiva, Llort va conduint diferents històries que acaben per convergir en un acte final digne del gènere negre i que mostra que, per damunt de tot, uns pares sempre emparen i defensen un fill dellà dels seus pecats i llurs circumstàncies. Si  comenceu a llegir...us atraparà...

"Nunca me abandones" de Kazuo Ishiguro

Un estiu de lectures. Avui comento “Nunca me abandones“ de Kazuo Ishiguro.

Kazuo Ishiguro ens explica una història inquietant. Ho fa amb un to intimista. El relat comença petit i es fa gran. Llegir i reflexionar. Amor. Desig. Mort imminent. Una vida millor?

Estil sensible i ple de detalls.

L’autor ens apropa a l’existència d’uns personatges condemnats a un futur esfereïdor i cruel. Metàfora de la brevetat de la vida i de com la societat decideix el destí de les persones. I no s’hi pot fer res per evitar-ho.

Podria ser una novel·la futurista o de ciència-ficció. No és així. Transcorre a l’Anglaterra de finals del segle XX. L’autor posa en escena un món paral·lel. Ningú se sorprèn. La societat l’accepta sense dramatisme.

La novel·la està narrada en primera persona. La Kathy, de 31 anys, ens explica, amb actitud serena, les seves vivències a Hailsham, el centre on ha viscut la seva infància i joventut. Els seus millors amics són la Ruth, més vital i agosarada que ella, i el Tommy, un noi introvertit i impetuós, poc creatiu i que sovint perd l’autocontrol.

“Nunca me abandones” és una magnífica novel·la en la qual l’escriptor aconsegueix fer una delicada descripció d’uns personatges inoblidables.

L’autor ens revela una espantosa realitat de manera meticulosa i gradual. Insinua des d’un principi qui són els alumnes de Hailsham. Els protagonistes ho aniran descobrint.

Els records de la Kathy ens mostren la relació entre els tres amics. Evolucionen i s’enfronten a la seva funció en el món. Els docents de Hailsham predisposen als alumnes a resignar-se a la seva condició. Els joves accepten el seu tràgic destí amb naturalitat. Pertorbador.

És una història on els personatges s’enfronten a una existència sentenciada. Esperen, valents, que els arribi el moment de sacrificar-se. L’autor ens transmet un seguit d’emocions contingudes. Poc a poc els protagonistes decideixen fer front a la seva situació. Les emocions esclaten.

Una novel·la bella i elegant.

***

Tenia curiositat per escoltar la cançó que tant fa sentir a la Kathy, never let me go de la Judy Bridgewater.

I veure la caràtula del casset que ens descriu amb detall. 

Mark Romanek ha portat l'obra al cinema. Si en tinc oportunitat la veuré. De moment he vist el trailer.

"Criatures extraordinàries" de Tracy Chevalier

La meva darrera lectura ha estat “Criatures Extraordinàries” de la Tracy Chevalier. D’aquesta escriptora vaig llegir fa uns quants anys una bonica novel·la, “La jove de la perla”.

A “Criatures extraordinàries” l’autora recrea dues caçadores de fòssils del segle XIX que van existir a la realitat. Les dues dones cercaven els fòssils a les platges i penya-segats d’un poblet anglès, Lyme Regis. Els monstres fossilitzats que van trobar van ser una gran revelació de l’era juràssica. Chevalier pren com a punt de partida fets reals i els novel·la.

Tracy Chevalier narra una relació d’amistat entre dues dones amb molta diferència d’edat, de cultura i de classe social. Recrea l’ambient en una societat tancada. Hi reflecteix les desigualtats d’una època. Aposta per dues protagonistes femenines, fortes, solteres, amb cap poder en aquella època i que han de lluitar de valent per aconseguir el què volen.

Elizabeth Philpot i  Mary Anning van fer importants descobriments relacionats amb l’evolució de l’espècie; Charles Darwin els va desenvolupar posteriorment. Van ser dues desconegudes davant dels científics.

La història és narrada a dues veus, la de l’Elizabeth, serena i experta,  i la de la Mary, innocent i impetuosa.

Elizabeth és una dona soltera de classe mitja, educada i intel·lectual, que es trasllada amb les seves germanes a un petit poble costaner i comença a recollir fòssils per la seva col·lecció. Coneix la Mary, una noia pobre, amb un do per trobar aquestes antigalles que permeten que ella i la seva família sobrevisquin. Malgrat les diferències que les separen, les dues dones emprenen una estreta amistat. Passen juntes molts dies a la platja. Caminant en silenci. Explorant. Cercant la petjada que ha deixat l’abans.

Chevalier ens dóna a conèixer profundament les dues protagonistes i la seva quotidianitat. Aconsegueix fer-nos copsar l’experiència vital de les protagonistes amb una excel·lent caracterització psicològica. Les dues dones maduren amb fets totalment diferents.

“Criatures extraordinàries” és una bona novel·la històrica. De ritme tranquil. Amb poca acció. L’autora ens apropa a un moment històric de manera distreta i elegant. 

I ens recorda el paper de les heroïnes del passat.

"Las Tres Heridas" de Paloma Sánchez-Garnica

“Las Tres Heridas” de Paloma Sánchez-Garnica és un novel·la que transcórrer en el s. XX entre la guerra civil i l’època actual. El relat enfoca la seva acció entre Madrid i Móstoles.

La novel·la està narrada en dos fils temporals. En el present, Ernesto, un escriptor vidu i afligit, adquireix a El Rastro una caixa de metall antiga que conté una foto d’una parella i unes cartes d’amor. L’escriptor comença a investigar sobre la parella de la fotografia. Aquesta imatge serà el fil conductor que ens portarà al passat, a l’estiu del 1936, just abans de començar la Guerra Civil Espanyola. I serà aquí quan coneixerem, per una banda, la història de la Mercedes i l’Andrés, i per l’altra, la de la família Cifuentes. Encara que es trobin en bàndols contraris quan esclata la guerra, tots patiran els horrors d’un conflicte que ha deixat petjada. 

Paloma Sánchez ens passeja, amb un argument fascinant i estremidor, i a través de més de 600 pàgines, per una història plena de personatges. Ens explica una història de persones que pateixen, persones que no són ni bones ni dolentes. Enriqueix el relat amb una varietat de personatges amb ideologies diverses. Els d’esquerres, els de dretes o els que merament volen viure sense por i sense sang. La guerra ha separat injustament l’Andrés i la Mercedes, i l’Ernesto, que vol alleugerir el seu dolor i la seva soledat, recomposa com un trencaclosques la història de la parella.

“Las Tres Heridas” és una novel·la encisadora que recrea fermament una època. Ben narrada. Imparcial. L’autora dibuixa acuradament un temps convuls, una època carregada de contradiccions i dualitats.

Els fets van brollant, conflueixen i acaben relacionats.

Àgil, emocionant i sorprenent.

***

L’autora explica que el títol “Las Tres Heridas” és un gest de complicitat al poema de Miguel Hernández.

La guerra va esquinçar amb una ferida mortal als que van sucumbir i als que es van quedar. La mort va arrossegar amb ella la vida i l’amor.

Heus aquí “Llegó con tres heridas” de Miguel Hernández:

Llegó con tres heridas: 

la del amor, 

la de la muerte, 

la de la vida.

Con tres heridas viene: 

la de la vida, 

la del amor, 

la de la muerte.

Con tres heridas yo: 

la de la vida, 

la de la muerte, 

la del amor.

***

"Olive Kitteridge" d'Elizabeth Strout

Llegint “Olive Kitteridge” he fet una gran descoberta; aquesta troballa es diu Elizabeth Strout.

Elizabeth Strout ens explica a “Olive Kitteridge” tretze originals i enlluernadors contes. L’obra, vertebrada pel personatge que dóna títol a la novel·la, mostra la complexitat dels sentiments humans. A través d’aquests petits relats, que succeeixen en un mateix poble, l’autora crea un univers de vides i aconsegueix fer-nos-en partícips.

Cada conte és una escena o un esdeveniment protagonitzat per algun veí del poble. L’Olive apareix en cada conte; no sempre n’és la protagonista. És una persona complicada i amb emocions salvatges. I és capaç de suportar la força de tota la novel·la gràcies a la seva riquesa psicològica.

Amor, desencís, soledat, por, gelosia, malaltia, mort són temes que maneja l’autora de manera senzilla i poderosa, utilitzant l’Olive i petits canvis que es produeixen constantment al seu voltant.

Personatges i successos esdevenen ordenadament i ens endinsen en l’obra.

“Olive Kitteridge” és un llibre que mostra la varietat de l’experiència humana i és un llibre sobre l’amor. L'autora descriu persones que avancen per la vida i que busquen l’amor. Relata comportaments egoistes i també actes de generositat i comprensió. Fa descripcions d’enamoraments de terceres persones i dignifica aquests sentiments.

Perquè, qui no de nosaltres estima de manera imperfecta?

Bonics paràgrafs, cuidades descripcions, fets narrats amb una gran claredat mostren un estil molt personal de la seva escriptura. E. Scrout és hàbil exalçant la bellesa i la grandiositat del quotidià. L’obra esdevé una estructura perfecte que ens atrapa des de la primera pàgina i que flueix, sense lligams, amb un ritme clar i aclaparador.

“Olive Kitteridge” és una bella obra.

***

Amb aquest paràgraf us fareu una idea del seductor treball d’Elisabeth Strout

La mirada fixa endavant, l’Angie va eixamplar el somriure. 

-       Bona nit, Simon –va fer.

Va englotir el cafè irlandès sencer amb una mà. I després va tocar una mica de tot. No sabia ben bé què tocava, no ho hauria sabut dir, però aleshores s’havia ficat en la música i els llums de l’arbre de Nadal brillaven i li semblaven lluny, lluny. De dins la música estant, va entendre un munt de coses. Va entendre que, si a aquelles alçades tenia la necessitat de dir-li que li havia fet llàstima durant tots aquests anys, en Simon era un home decebut de la vida. Va entendre que, en la tirada que ara faria en cotxe costa avall cap a Boston per retrobar-se amb la seva dona, amb qui havia tingut tres fills, se sentiria satisfet d’haver-la vist tal com l’havia vist aquella nit, i va entendre que per a molta gent aquesta mena de satisfacció era reconfortant, com per a en Malcolm, posem per cas, que se sentia millor quan titllava en Walter Dalton de marieta i de pobre desgraciat, però que tot allò era nodrir-se d’aigüeroles; allò no canviaria mai el fet que hauries volgut ser concertista de piano i que vas acabar fent d’advocat immobiliari, que t’havies casat i havies conservat el matrimoni durant trenta-tres anys amb una dona que al llit no et va trobar mai cap encant.