dissabte, 1 de juliol del 2017

"84, Charing Cross Road" d'Helene Hanff

84, Charing Cross Road, de Helene Hanff

...i com a través de la passió pels llibres pot sorgir una amistat entre persones molt diferents.

Connectar emocionalment...a pesar de la distància.

El llibre recull la correspondència que hi va haver entre l’autora, de Nova York, i la llibreria Marks & Co. situada al número 84 de Charing Cross Road, a Londres.

La primera carta és de l’octubre del 49. Presentació i comanda de llibres. De segona mà i que estiguin bé.

Respon el Frank Doel.

Frank-Helene. Helene-Frank...

L'Helene és irreverent. Irònica. Sense pèls a la llengua. El Frank és seriós. Molt professional.

Mica en mica els protagonistes s’apropen. Les cartes passen a ser de formals a més íntimes i familiars.

I cada cop em deleixo més de conversar amb l’Helene. Sobre llibres. Tan entesa. Lectora compulsiva.

I amb el Frank. Que busca. Remena. I troba.

[...] NECESSITO MATÈRIA PER LLEGIR. ARA NO COMENCIS A ESCARXOFAR-TE: MOU-TE I TROBA’M LLIBRES.

Com jo, els treballadors de la llibreria i demès volen ser partícips d’aquesta envejable relació.

I per què no?!

Cecily-Helene. Helene-Cecily. Bill-Helene. Helene-Nora...

Amor pels llibres. Connexió. Reivindicació de la feina dels llibreters. Penúries econòmiques en la Anglaterra de la postguerra. Poder emergent dels Estats Units. Amistat. Humor.

Lectura excepcional.

dijous, 27 d’abril del 2017

"Los niños tontos" d'Ana María Matute




“Los niños tontos” d’Ana María Matute és prosa poètica en estat pur.

Sense acció. Sense progressió. Ple de simbolisme i d’imatges suggeridores que reflecteixen la nit i el dia d’un món sinistre.

Vint-i-un contes. Vint-i-un episodis d’una obra coherent i complexa. Vint-i-una escenes estàtiques. Com quadres. Que ens mostren trossets de realitat.

Art.

L’autora, fent ús d’un llenguatge simple i bell, presenta la mort dels nens com una possible solució a les circumstàncies. O com la fugida d’un món cruel i inhumà. O per salvar-los d’una societat que critica.

Els adults no comprenen als nens. Els nens no parlen entre ells. No hi ha diàleg. No existeix la comunicació.

Tragèdies. Fusions amb la naturalesa. Presència d’animals. Metàfores. Metamorfosis.

Cruesa. Dolor. Món oníric.

El món és grotesc i absurd.

dissabte, 8 d’abril del 2017

"Patria" de Fernando Aramburu

Dues cares. Dues ideologies.

Els qui maten i als qui maten.

El món de la lluita armada. L’empresonament dels herois. Hipocresia. Cru amagament de les seves víctimes. Un poble. La creació de la mentalitat dels que hi viuen. Persecució. Vergonyosa església catòlica. La separació d’una comunitat.

Hi és tot.

Fernando Aramburu ens presenta a “Patria” el dia a dia d’una societat primitiva i patriarcal que vol preservar els valors de la unitat familiar.  

Ho fa a través de dues famílies, amigues immemorables i enfrontades pel “conflicte”. 

I un ventall de biografies.  

Les mares. Mullers. Governen les famílies i dominen el seus marits. Miren [m’incomoda; no m’agrada!] i Bittori [sento com suporta el silenci; el buit que li fan els veïns].

Els pares. Marits. Txato [molt bo i víctima mortal de l’atemptat terrorista] i Joxian [cap cot, sentimental, covard].

Els fills. Un metge, Xavier [que no es vol permetre ser feliç]. Un intel·lectual i escriptor amb euskera, Gorka [que busca el seu lloc]. Un terrorista, Joxe Mari [que purga la seva culpabilitat].

Les filles. Elles. Molt grans. Nerea i Arantxa [lluitadores, resistents].

125 capítols breus, com contes, avancen emocionalment en una narració minuciosa que fa ús d’expressius diàlegs, precisos mecanismes psicològics i la barreja de la primera persona amb un estil lliure i indirecte.

[...] Nerea rogó/mandó a José Carlos que la acompañase a su habitación. Pero ¿no vas a llamar? Ella: que la acompañase, que no se separara de ella. Y se acostaron y él, han matado a tu padre, jodo, lo han matado, tenía dificultades para hacer el amor. Despotricó, juraba, se durmió. [...]


Magnífica obra!

dissabte, 25 de febrer del 2017

“El sopar” de Herman Koch

Fins o arribaries per protegir el teu fill?

La novel·la provocadora del meu estat de xoc és “El sopar” de Herman Koch.

Un crim reuneix a dos germans i les seves dones en un sopar. Han de prendre una decisió.

Comença amb l’Aperitiu. Narra la història el Paul. Em cau bé. Agradable. Fastiguejat d’haver de compartir un sopar com aquest amb el seu germà Serge [polític electe ambiciós i buit] i la seva cunyada Babette [tot façana]. Sort en té de la seva dona, la Claire! [que és normal]. Somric amb els comentaris que fa sobre els ridículs plats i les explicacions que en fa el maitre.

Primer plat. Què coi està passant?

Segon. Continuen els “flashbacks”.  Descobreixo que els bons no són tan bons i que els dolents raonen, encertadament! [estava sotmesa a la forma de veure els personatges del Paul].

Postres. Més durs i increïbles pensaments dels protagonistes. Sacseig de valors.

Digestiu. Estat d’angoixa.

I propina. Respiro fons. Bfff!

Crítica a la societat actual. Política. Avortament. Racisme. Conseqüències de les adopcions. Crim. Càstig. Amor patern-filial. Llei. Moral...

“El sopar” de H. Koch és una història dura i plena de suspens; tractada amb humor i ironia i narrada amb profunditat perceptiva. És un retrat de la nostra societat construït de forma impecable.


[...] Darrera el seu cap penjava un pòster enorme d’una organització humanitària [...] Aquell pòster em va posar en guàrdia. Segurament el director estava en contra de l’escalfament de la terra i de la injustícia en general. Potser no menjava carn de mamífers i era antiamericà, o si més no anti-Bush; això darrer era com una carta blanca que eximia de  pensar. Qui estava contra Bush tenia el cor al seu lloc, i podia portar-se com un malparit groller envers el seu entorn directe [...]

dilluns, 6 de febrer del 2017

"Leer el mundo. Experiencias actuales de transmisión cultural" de Michèle Petit

Llegir “Leer el Mundo” ha estat, a més d’una experiència intel·lectual i mobilitzadora, una vivència excepcional. 
[...] uno podria preguntarse si el libro, que es el fundamento de las bibliotecas, tiene algo que ver en esta aptitud para reunir, agrupar, constituir vínculos.
Michèle Petit és un referent en el món de les biblioteques, l’educació i la cultura. Els seus estudis qualitatius aporten coneixement sobre la lectura, la relació dels llibres amb nens i joves, els processos de mediació, el paper de la lectura en la construcció del ser humà com a subjecte, l’experiència lectora en situacions d’exclusió social o en situacions adverses.
Petit té una increïble capacitat d’observar i transmetre el valor de projectes creats per fomentar la lectura i inserir-la en llocs vulnerables i en moments complexos.
Atenció a les experiències transformadores i estimulants en relació a la lectura amb nens i adolescents que recull el llibre! Moltes tenen a  veure amb espais i propostes fora de l’entorn escolar (vies de col·laboració que fan repensar en el què està passant a les aules pel què fa a l’ensenyament de la literatura).
La utilitat del llibre és gairebé el nucli de “Leer el mundo”. Petit relata l’amplitud d’acaparament de llibre i emfatitza en com de decisius poden ser els lligams que s’estableixin entre diferents mediadors de la lectura en la formació d’un lector. L’autora aposta per un mediador que faciliti encontres entre els lectors i la cultura a través d’un registre afectiu i, no només amb la paraula, sinó també amb el moviment, amb el to, amb els gestos... Un mediador que a la vegada honori la lectura en veu alta és una de les grans vies d’accés al desig de llegir, declara l'autora.
L’obra aporta reflexions, arguments,  idees... per nodrir d’estratègies i sentit la funció mediadora de professionals del món del llibre i en diferents contextos de treball.
També és evident que l’autora fuig de l’avaluació quantitativa. Daniel Goldin diu en el pròleg que formar lectors és […] forjar un arte de vivir cotidiano que escape a la obsesión de la evaluación cuantitativa, es forjar una atención. […] mantener viva una parte de libertad, de sueño, de algo inesperado.
Petit defensa una forma de treball més transversal, integradora, col·laborativa, que generi oportunitats o ambients perquè sigui factible el què es proposa; revisant les avaluacions que es fan sobre els projectes de lectura, vencent resistències, cercant maneres més amigables, amb imaginació, amb implicació de diversos sectors, etc.
De la mateixa manera que als mediadors (bibliotecaris, pares, mestres, talleristes,...) se’ls atorga un paper central dels que en ressalta algunes aportacions transformadores, es fa crítica de com molts han convertit l’activitat lectora en una obligació sota discursos aposentats o la imposició del desig de llegir.
També, d’’una manera transversal, apareixen a l’obra esqueixos sobre pràctiques digitals de lectura i que l’autora assenyala com una amplitud en l'enfocament de l’escriptura; en cap cas es detecta alarmisme davant dels nous suports.

Cal sintonitzar amb el què ens envolta. [...] Leer sirve para dar a lo que nos rodea una coloración, un espesor simbólico, imaginario, legendario, poético, una profundidad a partir de la cual soñar, desviarse, asociar"

dimecres, 21 de setembre del 2016

"Algún día este dolor te será útil" de Peter Cameron

“Algún día este dolor te será útil” de Peter Cameron és una obra penetrant i encisadora que sento dins meu des de la primera pàgina.

L’autor ens presenta el fragment d’una vida. La d’un personatge etern. Un jove de 18 anys que s’enfronta al seu últim estiu abans d’anar a la Universitat.

És el James.

Intel·ligent. Sarcàstic. Confús. Solitari. Rebel.

L’adoro.

Xoca contra la societat. No vol jugar el seu joc. Ho qüestiona tot. Es troba fora de lloc. I s’aïlla.

Em fa riure. M’emociono. L'hi faig costat.

Ningú no l’entén. Excepte la seva àvia. Ancoratge. Experiència. Pau.

Se l’escolta.

Diferent. Inadaptat. Estrany. Segons els demès. Accepta, per moments, l’ajuda dels adults. Descobreix però que aquests estan plens de dubtes. Problemes. Desconcerts.

Sexualitat. Família. Divorci... Atemptats. També interiors.

“Algún día este dolor te será útil” és una novel·la viva, actual, profunda. 

De lectura lleugera. 

Construïda amb escenes curtes i breus diàlegs carregats d’enginy. Que em fan

Pensar. Observar. Psicoanalitzar.

Imprescindible.


[…] En el espacio canino se respira una camaradería que yo detesto. Esa especie de petulante simpatía que comparten los dueños de perros y que, según ellos, les da derecho a relacionarse. Si me sentara en un banco del parque nadie me abordaría, pero al parecer en el espacio para perros estás en un extraño planeta lejano y amistoso. […]

dissabte, 3 de setembre del 2016

"En sus tibias manos" de Leonor Paqué

“En sus tibias manos” de Leonor Paqué ha estat la meva darrera lectura.

L’autora escriu una història del passat. [també] Del meu passat.

Allà. Aquí. Ahir. Avui.

Llegeixo. Tanco els ulls. Em transporto. A la meva infantesa.

M’evadeixo.

Sóc nena.

Moments. Vivències. Experiències.

Oloro el meu passat. Sento el dolor. Noto la vergonya...

Sense angoixa.
           
Religió. Poder. Dictadura. Abusos. Ignorància. Pobresa. Tracte inhumà. Càstigs incomprensibles. Innocència. Ingenuïtat. Vulnerabilitat. Inculcació.

I continuo llegint...

Fins a la fi.

Sóc una dona. Que ha superat. Que recorda. I viu.

Leonor Paqué relata una història del passat amb una increïble claredat descriptiva. Des d’una mirada pulcre i pertorbadora.

Bella obra.


[...] el cuerpo de Cristo de papel hay que dejarlo en la boca, se te queda pegado arriba, en el paladar, como si tuviera como goma de pegar sellos, igual, igual, y que tarda tanto en deshacerse, y tienes que poner cara de llevar dentro un anillo precioso o así, cara de silencio y cara de susto con el que vuelven todos los de la fila, como si se hubieran metido una llama dentro de la boca que tuvieran que tener cuidado de no apagar con la saliva, a esa galleta fina, rica de pan que cruje seguro si te dejaran masticar, pero que así quieta se te pega y te entran unas ganas enormes de meter el dedo y despegarla de arriba de la boca con una punta de uña […]