dijous, 31 d’octubre del 2019

"Marina Tsvietáieva" de Simon Karlinsky




Em pregunto si hi ha un altre poeta a qui els fets històrics i culturals hagin afectat amb tanta constància

[…] Me he esforzado especialmente en trazar con detalle los hechos históricos y culturales que subyacen a su vida y sus escritos. […] tales son las cosas que me han mostrado las décadas de estudio concienzudo que dedicado a este período. Y las experiencias que vivió Marina Tsvietáieva confirman estas conclusiones. […] (pàg. 13-14 Introducció a ‘Marina Tsvietàieva’ de Simon Karlinsky)
Simon Karlinsky, biògraf, ens passeja per la fascinant vida de la poeta Marina Tsvietàieva.

Nascuda a Moscou, l’any 1892. Un temps en el qual el país estava desolat per la fam, i que el va seguir el desenvolupament històric que va viure una Rússia que desembocaria en les revolucions de 1905 i 1917.

L’art de la poeta naixeria de la creativitat sorgida entre ambdues revolucions.

A través de l’ obra i la vida de M. Tsvietàieva coneixem aquells moments històrics i la situació literària viscuda a la Rússia d’aquella època. [tot i que el seu biògraf ens fa saber que la poeta no considerava pertànyer al seu temps sinó que, deia, venir d’una època d’abans que existissin els segles].

Marina T. era una gran amant de la música, la naturalesa, el silenci, la poesia. Aquest amor l’hi venia de família. El seu pare era un estudiós de les llengües europees, i el col·leccionista fundador del primer museu de belles arts de Rússia- Moscou. La seva mare excel·lia en el piano.

***

Llegir la poesia de Marina és com viure la seva vida.

Les seves passions.

Homes. Dones. Poemes. Paisatges.

La poeta necessitava estar sempre en un estat d’amor. Transformar-lo en poesia i llençar-s’hi.

Nua.

Sense por.

Per després traduir les seves vivències en paraules captivadores. Màgicament encadenades.

Com la poeta deia “les accions i la poesia em justifiquen. Allò que es troba al mig em culpabilitza”.

Marina Tsvietàieva és la dona que va materialitzar amb la seva manera d’escriure, i amb la seva pròpia vida, la innovació més radical de la cultura russa.
… 

En cadascun dels seus poemes Tsvietàieva va trobar una nova manera de destruir les convencions lingüístiques i estètiques i això fa que la seva traducció sigui especialment difícil des de qualsevol punt de vista,

El personal sistema expressiu i de puntuació, molt vinculat a la formació musical de Tsvietàieva, va ser clau a la seva vida.
El guió, per exemple, es per ella una forma de pausa que li permet respirar.
Com assenyala el seu biògraf, el desplaçament de l’accent dona als seus versos un ritme particular.

D’un sol cop perdre-ho tot—
El joc més net!
Barri, raval: S’han fos
Dies oberts...

S’han fos –tendresa, cases,
Dies, pedres, nosaltres.

Torres buidant-se honoro –com
Una mare d’edat!
Ja que buidar-se és –acció:
El buit no es pot buidar.

(Més us valdria cremar,
Torres a mig buidar!)

Que no obri un gest rude
La ferida.
Raval, raval, costura
Que s’esquinça!

Perquè –sense desmesura
Verbal— l’amor és costura.

Sutura: ni resguard ni bena
—No, no em demanis cap escut!—
Costura: el mort cosit a terra
Com jo romanc cosida a tu.

(El temps dirà si segur
O fràgil és el repunt.)

Amic, en tot cas, la costura
S’ha trencat –a esquinçalls!
Encara sort que no hi supura
Podridura germinal.

Sota les bastes, res podrit!
Venes només –del roig més viu!

Qui trenca, mai no perd.
—Oh raval,
Barri: divorci cert
Dels fronts. Blans

Cervells al vent –Al raval,
Patíbul, cadafal!

[...]

(Poema de la fi, traducció a cura de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova)

Tsvetàieva, Marina, 1892-1941
Karlinsky, Simon, 1924-2009

dissabte, 21 de setembre del 2019

"La familia Mann" de Marianne Krüll


[…] Con mi otra historia de la familia Mann, sin embargo, también quiero llamar la atención sobre el hecho de que todos nosotros provenimos de familias con gran abundancia de historias -aunque los Mann, los Bruhns, los Dohmy los Pringsheim hayan sido y sean familias particularmente variadas y brillantes, en parte también por sus hijos e hijas escritores-. Dondequiera y comoquiera que nos localicemos dentro de nuestra propia red familiar -estando al margen sin llamar la atención, ocupando un puesto público, asfixiados dentro de una jaula, agobiados por pesadas cargas, contemplando con curiosidad el mundo que nos rodea, siendo creativos y activos o relacionados de alguna otra manera con los demás-, también somos responsables de nuestra historia, que es parte de la historia familiar. No tenemos por qué aceptarla como un destino inevitable, sino que podemos contribuir a contarla de nuevo, a reescribirla. […] (Pàg. 407)


Marianne Krüll va dedicar nou anys a investigar “La familia Mann”. El resultat va ser aquesta esplèndida biografia col·lectiva, traduïda al castellà per Adán Kovacsis, on hi retrata els escriptors en el seu context geogràfic i cultural.

La biògrafa enceta la biografia amb el suïcidi de Klaus Mann, fill de Thomas Mann i l’autor de Mefisto (per cert, la traducció al català és de Feliu Formosa), i ens fa viatjar, descrivint un món de complexes i tibants relacions, fins a quatre generacions enrere de la família. 

L’estudi de Krüll mostra la importància de la figura de la mare de Thomas i Heinrich Mann, Julia da Silva Bruris, present, com a personatge fictici o real, en els llibres dels dos germans Mann. Nascuda al Brasil a mitjans del segle XIX, i obligada a viure a Alemanya a partir dels cinc anys, representa un important paper en l’obra dels Mann.

Marianne Krüll no amaga les nombroses tensions familiars. Mostra les qualitats i els defectes dels diferents membres de la família. Desmitifica els Mann.

La biògrafa, analitza vàries de les seves obres, i transmet nombroses mostres de tensions, rivalitats, odis, culpabilitats, ...

(Klaus) […] En su inconsciente, pues, permitía la agresión contra el padre; conscientemente, sin embargo, ni siquiera podría pensarla. Soñar con la muerte del padre era por lo visto la única posibilidad de expresar y dar rienda suelta a su odio. […] (pàg.314)

realitat o ficció?

[…] Pues una cosa no hemos de olvidar: las obras de los hermanos siguieron haciendo su efecto dentro de la red familiar, eran la “auténtica” historia familiar para las hermanas y los hijos, e incluso para los nietos; al menos, la realidad y la ficción se mezclaban para ellos a tal punto que más tarde ni los hermanos ni los hijos -quizá ni siquiera Thomas ni Heinrich- acabaron conociéndola con precisión. […] (Pàg. 113-114)

ideals oposats

[…] Si bien los hermanos se definieron como diametralmente opuestos en lo que respecta a su compromiso político, no podemos ignorar que Thomas, en tanto “apolítico”, era en gran medida político, es decir, conservador, mientras que Heinrich representaba explícitamente una postura de izquierdas, aunque en muchas de sus manifestaciones se planteara objetivos burgueses o, como mínimo, contradictorios. Eso sí, Heinrich estaba muy por delante del hermano en el tenaz rechazo al emergente fascismo. Thomas, incluso durante la emigración, vacilaba en romper con Alemania. […] (Pàg. 245)

tendències suïcides. Carla, Lula, Klaus, Michael.

[…] En la misma época en que se encendía la pasión de Heinrich por Nelly, Lula, su hermana, se quitaba la vida. Intentó vivir como su hermano, pero a ella, la “señora del consejero áulico”, sólo le quedaba una salida de la vergonzosa situación: el suicidio. Como Carla diecisiete años antes –y Nelly diecisiete años más tarde-, Lula murió en el intento de buscar una alternativa a la vida burguesa. Las mujeres de la burguesía no podían permitirse una “segunda primavera” como hacían los hombres: para ellas, la consecuencia era la muerte social… ¡o incluso física! […] (Pàg. 252)

[…] “Por la mañana, sólo un deseo: morir. Calculo cuánto perdería hoy en día: me parece mínimo. La posibilidad de una relación realmente feliz…, descartada. La posibilidad de cierta fama literaria en los próximos tiempos para alguien como yo…, probablemente también descartada. Si hubiera un veneno, seguro que no duraría ni un solo instante. Si no fuera por E y M. Ligado por ellas. […] (Pàg. 311)

homosexualitat, patriarcat, feminisme, incest, ...

[…] Sin embargo, Klaus nunca consideró su homosexualidad como una vergüenza o una debilidad, sino la veía más bien como una distinción, como si fuera un título de nobleza. En “El baile piadoso” ya escribe así:

“Andreas se entregó de cuerpo y alma a este amor, al que no consideraba una aberración. No se le ocurría negarlo o combatirlo como si de una “degeneración” o de una “patología” se tratase. Estas palabras nada tenían que ver con la verdad, provenían de otro mundo. […] (Pàg. 286-287)

[Carla i Lula] ¿Qué buscaron las dos en vano? En tanto mujeres, no estaban en condiciones de conseguir algo mediante el trabajo creativo como sus hermanos. Para ellas sólo existía -como para la mayoría de las mujeres de su época – la alternativa del matrimonio burgués o el hundimiento moral y social, es decir, la elección entre la “santa” y la “puta”. Al marcharse de Lubeck, Julia había demostrado en la práctica que hasta una “Frau Senator” (así se hacía llamar todavía en Munich) podía convertirse en una mujer bastante frívola. Ni Carla ni Lula encontraron el camino entre los dos extremos. (pàg. 155)

[…] En 1872, tras veinte años de casada, Hedwig Dohm publicó su primer escrito polémico, “Lo que piensan los pastores”, un ataque frontal y general a las ideas relativas a la supuesta inferioridad de la mujer, a la hipócrita doble moral de la sociedad y a la explotación de la “naturaleza” femenina en aras de los intereses masculinos. En 1874 reivindicó la “Emancipación científica de la mujer”; así rezaba el título de un escrito en que discutía los argumentos opuestos a que las mujeres estudiaran:

“Creo poder demostrar que el punto de vista decisivo para la división del trabajo no es el derecho de la mujer, sino el privilegio de los hombres.”  […]

“Es una concepción anticuada y caduca el que una mujer con formación científica sea necesariamente una mala esposa y madre. Hombres muy serios se aferran a la excéntrica idea de que el amor materno está destinado a morir cuando se ha estudiado griego o en medio del olor a azufre de los experimentos físicos. En la mesa de una mujer capaz de sacar raíces cúbicas, creen ver guisantes y coles fermentadas carentes de moralidad y con cierto gustillo a tinta.” […] (Pàg. 178-179)

Un llibre molt interessant, llegiu-lo!  [tot i estar descatalogat, el podeu trobar a les biblioteques públiques].

Marianne Krüll m’ha apropat intensament a la família Mann i la seva obra.


Mann, Thomas, 1875-1955
Mann, Heinrich, 1871-1950
Mann, Klaus, 1906-1949

Krüll, Marianne, 1936-


diumenge, 25 d’agost del 2019

“El món d’ahir. Memòries d’un europeu” de Stefan Zweig




Stefan Zweig, fent ús de la paraula i la reflexió, ens porta a donar un tomb per la cultura, la política, la història i la vida europea del segle XX i dibuixa amb nostàlgia una idíl·lica Europa dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial.

A “El món d’ahir. Memòries d’un europeu” l’autor austríac ens ha deixat escrit en forma de memòries una excel·lent anàlisi de la doble hecatombe que va patir l’Europa del segle XX; un viu reflex de les conseqüències de l'absurditat i l’estupidesa humanes.

De família jueva ben posicionada. Educat, com tots els nois de la seva generació, en el respecte i la reverència a la gent gran. En una època que tot el que feia olor de novetat o joventut inspirava desconfiança. Sota un sistema educatiu encotillat. Que assistia a les aules només de cos present perquè el seu interès era fora, on podia conèixer nous creatius.

[...] Per a mi l’axioma d’Emerson, segons el qual els bons llibres substitueixen la millor universitat, no ha perdut validesa, i encara ara estic convençut que un pot arribar a ser un extraordinari filòsof, historiador, filòleg, jurista i qualsevol altra cosa sense haver d’anar a la universitat i ni tan sols a l’institut. [...] (pàg. 125)

Estades a l'estranger. Ampliació de la seva mirada. Augment d’anhel de llibertat individual. Desig d’un món sense fronteres. Oportunitat d'observar perilloses temptatives del què estava per venir al vell continent. Col·leccionista que atresorava, entre d’altres relíquies, manuscrits que reflectien el moment de creació d’una obra. Amistats amb artistes i polítics rellevants de l'època.

Zweig, lluitador infatigable per la pau i la unitat europea a través de la ploma i la paraula, fa una admirable anàlisi del segle XX tenint en compte que no va viure prou anys per posar distància a la Primera Guerra Mundial i que no va veure el final de la segona (es va suïcidar al Brasil l’any 1942).


Primera Guerra Mundial (1914-1918). Període de Pau. Segona Guerra Mundial (1939-1945).

L’escriptor reflexiona sobre una guerra encarnada en part per la ingenuïtat de les masses, que es mostren exultants davant l’entusiasme per una confrontació i convençudes d'una amatent resolució traduïda en victòria.

[...] Per aclarir la diferència d’atmosfera espiritual entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, convé sempre assenyalar que, en el primer cas, els països, els governants, els emperadors i els reis, educats en la tradició de l’humanisme, s’avergonyien encara, en el subconscient, de la guerra. Tots els països, l’un rere l’altre rebutjaven el retret de ser o d’haver estat “militarista” com una calúmnia infame; al contrari, tots compatien per mostrar, demostrar, explicar i palesar que eren “nacions cultes”. (pàg.317)

A la guerra la segueix un període de relativa calma encara que aquest està marcat per un caos financer caracteritzat per la inflació. L'anhel de recuperar l’ordre i els estralls de la inflació seran els ressorts sobre els quals Hitler se servirà per alçar-se cap al poder i aquest desencadenarà allò que es creia impossible: una altra guerra mundial.

[...] Per primera vegada vaig veure la pesta de l’obsessió per la puresa de la raça que ha estat més funesta per al nostre segle que la veritable pesta de segles anteriors. [...] (Pàg. 230)

[...] Aquella marejada va irrompre amb tanta força, tan sobtadament, sobre la humanitat, que, desbordant la superfície, va fer sortir a flor de pell els impulsos primitius inconscients i els instints de la bèstia humana. Allò que Freud amb clarividència anomenà “desgana de cultura”, el desig d’evadir-se de les lleis i les clàusules del món burgès i desfogar es vells instints de sang. [...] La generació d’avui, que només va ser testimoni del començament de la Segona Guerra Mundial, potser es pregunta: ¿per què nosaltres no ho hem viscut també? ¿Per què el 1939 les masses no es van inflamar amb el mateix entusiasme que al 1914? ¿Per què van obeir la crida només amb serietat i decisió, en silenci i amb sentiment de fatalitat? ¿No es tractava del mateix? Ben mirat, ¿No hi havia en joc encara més, una cosa més sagrada, més sublim, en aquesta nostra guerra actual, que era una guerra d’idees i no simplement de fronteres i colònies?
La resposta és simple: perquè el nostre món del 1939 ja no disposava de tanta credulitat ingènua i infantil com el del 1914.[...] (Pàg. 278-279)

“El món d’ahir” és una autobiografia fascinant en la qual Stefan Zweig explica, de manera magistral, la bogeria de l’Europa (malalta) del segle XX.



(excel·lent traducció al català de Joan Fontcuberta)


[...] Precisament perquè cada llengua estrangera amb els seus girs més propis es resisteix a la recreació en una altra, desafia les forces de l’expressió, les quals no arriben a ser utilitzades espontàniament, i aquesta lluita per arrencar porfidiosament a la llengua estrangera allò que té més propi i forçar la llengua pròpia a incorporar-ho amb la mateixa plasticitat ha significat sempre per a mi una mena especial de goig artístic [...] (pàg. 153)


Zweig, Stefan, 1881-1942



dijous, 1 d’agost del 2019

"Frida Kahlo" de Rauda Jamís


És l’hora de Frida!

Rauda Jamís ens cabussa en l’extraordinari, perdurable i inquietant món de Frida Kahlo.
En les pàgines d’aquesta biografia i fent ús d’una prosa poètica, l’autora ens fa reviure la història de l’artista i comprendre la seva obra pictòrica.

La pintura va arribar a la seva vida com una bella conseqüència de la seva realitat.

[...] La pintura no li ve d’allò que en diuen una “vocació precoç”, sinó que entra en la seva vida sota una doble pressió: un mirall que, posat sobre el seu cap, l’obsessiona, i el seu propi rerefons de dolor que va pujant a la superfície. Dos elements essencials conjuminats… i apareix la pintura. Laboriosament, a poc a poc, es va manifestant.[...] (pàg. 125)

Mexicana, nascuda el 1907, de mare mexicana i pare alemany, va patir una greu malaltia de petita i un fort accident als setze anys que la van obligar a portar durant tota la seva vida pròtesis i cotilles.

Amor.

Per la seva família. Per  diverses dones i homes. Pels seus quadres. Per si mateixa.

Dolor.

Degeneració física. Operacions. Avortaments. Intent de suïcidi. Amputació d’una cama.

Frida va tenir una relació constructiva-destructiva amb el seu marit i gran amor, el pintor Diego Rivera.

[...] Molt aviat em va demanar la meva opinió sobre el seu treball. M’escoltava religiosament. És curiós pensar que, ultra les bases clàssiques de tots dos, la nostra pintura hagi seguit camins tan diferents. Diego sempre treballant a escala monumental, jo sempre en format reduïts. Ell mirant cap a l’exterior, cap allò social principalment, jo cap a l’interior, cap a la intimitat de l’home. Crec que aquesta altra complicitat, aquesta mirada dirigida al treball de l’altre que hem mantingut sempre, amb la nostra mútua confiança i el nostre sentit crític en la matèria, figura entre les coses més belles que he arribat mai a viure. Una de les coses més maques de la nostra relació.[...] (pàg. 157)

[...] Es preguntava si aquella relació s’havia trencat perquè l’havia dut massa lluny, o, al contrari, perquè no l’havia dut prou lluny. Es preguntava si era la seva part mexicana, excessiva i apassionada, la que ho havia anihilat tot dins la seva vida turmentada. O si potser era el seu cos trencat que atreia determinats homes mentre, en el fons, els feia por. O la imatge omnipresent de Diego, del qual tothom sabia que la necessitava tant com ella el necessitava a ell. [...] (pàg. 258)

Admirada i elogiada per artistes i crítics d'art internacionals, l’artista sempre va rebutjar l'etiqueta de "surrealista" que el món de l’art va voler imposar-l’hi.

[...] - De fet què és, ser surrealista? -va reprendre Frida-. Si consisteix a treure els objectes del seu context per posar-los en context diferent, la pintura ha fet això mateix des de sempre... Si és jugar a l’absurd, no és això el que faig.[...] (pàg. 245)

Mai no va pintar els seus somnis. Sempre va ser pintora de la seva pròpia realitat.

[...] De vegades em pregunto si la meva pintura no ha estat, per la forma en què l’he desenvolupada, més semblant a l’obra d’un escriptor que a la d’un pintor. Una mena de dietari, o la correspondència de tota una vida. El primer, com a lloc on hauria alliberat la meva imaginació i analitzat els meus fets i els meus gestos; a través de la segona hauria parlat de mi, o senzillament m’hauria donat jo mateixa, als éssers estimats. D’altra banda, gairebé sempre he regalat els meus quadres, han estat generalment adreçats a algú de bon començament. Com les cartes. [...] (pàg. 239)

R. Jamís escriu una biografia que ni enalteix els bons moments de la vida de la pintora mexicana, ni amaga els pitjors.

[...] La felicitat aparent, la pregona tristor i la pintura mirant d’aprofundir en el sentit de les coses per omplir-ne els buits: això era la vida de Frida en arribar a aquesta meitat de segle. Massa desgastada, tenia el temps comptat.[...] (pàg. 311)

La coneixem alegre, presumida, ploranera.

I la descobrim constantment pintant-se a sí mateixa, entre objectes i paisatges.

[...] S’hi representa dempeus, nua, amb un collar entorn del coll i grosses llàgrimes a les galtes. Al seu ventre, un fetus; fora d’ella però lligat a ella per un cordó umbilical, un nen petit. La sang raja del seu sexe, baixa tot al llarg d’una cama i rega la terra, la nodreix, hi fa néixer arrels i plantes: la vida reneix. Al cel, una mitja lluna plora mirant Frida. [...] (pàg. 202)

Així era Frida, i així ens permet conèixer-la l'autora: una gran dona, conscient de les seves mancances i segura de les seves fermeses.

Kahlo, Frida, 1907-1954
Jamis, Rauda, 1955-


diumenge, 14 de juliol del 2019

"Fóllame" de Virginie Despentes


La meva darrera lectura és “Fóllame” de Virginie Despentes. El llibre em va atreure per la seva autora més que pel seu títol provocador.

Manu, actriu porno. Nadine, prostituta. Es troben.

Despentes fa una feina de creació de personatges complexa. Exposa, sense repetir-se,  fets despietats fent ús d’una acurada prosa.

Alcohol. Sexe. Assassinats.

Venjança.

[...] Le clava el cañón bajo la mandíbula y dispara sin vacilar [...] no ha pensado, sus gestos han ido por su cuenta, automáticos.[...]

Les dues psicòpates són pur instint. Interactuen. Coordinades. Sense reflexions ni pensaments. Tal com raja. Cap plantejament previ. Cap justificació dels seus actes.

No usen la raó. No s’emocionen. Les seves paraules i les seves accions no tenen  filtre.

Text àgil amb un resultat excel·lent.

dijous, 11 de juliol del 2019

"Balzac" de Stefan Zweig



Fa dos dies que vaig acabar Balzac, l’obra pòstuma de Stefan Zweig.

Dos gegants de la literatura, Balzac i Zweig, presents en l’exemplar que, per fortuna meva, m’ha deixat el també enorme escriptor Formosa.

La llàgrima, una vegada acabat, ha estat inevitable. Després, unes hores de repòs.

Stefan Zweig escriu la vida de Balzac i explica com aquest, de forma sobrehumana, construeix un món imaginari que transcorre al costat (i fins i tot per sobre) del real.

Som somnis. Som desitjos. Som fracassos.

[…] cuando su imaginación se ha amalgamado con la realidad y se ha impregnado de ella, puede originarse esa substancia maravillosa de las novelas de Balzac, esa mezcla tan perfecta de realismo y fantasía. Tan solo ahora, cuando Balzac ha naufragado en el mundo real, está dispuesto el artista para construir su propio mundo al lado y encima de este otro […] (pàg. 125)

[…] Siempre recorre su vida esa línea delgada que separa la razón de la locura. […] (pàg. 501)

El gruix d’aquesta biografia la formen sis llibres; des del primer – Infancia y comienzos -  l’autor austríac transmet l’ entusiasme que sentia pel protagonista d’aquesta gran obra, el gran Balzac.

[…] A ninguno de ellos se le ocurre pensar que este niño mofletudo, este enfant gros et joufflu, hace mucho tiempo que vive en otros espacios que no tienen nada que ver con el recinto sofocante del colegio, que este joven entre todos los que están allí sentados en sus lugares y que duermen en sus camas, lleva una doble vida invisible. […] (pàg. 25)

[…] Los libros en su cuarto, los seres humanos en las calles y dos ojos que todo lo penetran -pensamientos y hechos – es lo suficiente para construir un mundo; desde el instante en que Balzac empieza a trabajar, nada hay más real para él que su creación. […] (pàg. 46)

L’autor cerca, en cada alè de Balzac, d’on va sortir aquella força creadora que el biografiat va saber retratar a través de la seva obra. Zweig transmet de manera atractiva la capacitat de crear de Balzac i com aquest ha fet arribar servint-se de les lletres, amb vigor i de manera fidedigna, els entramats i les obsessions de la societat del segle XIX.

[…] no sabe franquear el camino a esa intrepidez suya interior. […] (pàg. 80)

[…] Sin verdad y sin veracidad no se origina arte y los personajes nunca pueden producir realmente efecto si no se presentan unidos al ambiente inmediato, el suelo, la región, el medio y la atmósfera específica de su época. […] (pàg.137)

Zweig fa un retrat vivaç de Balzac. Aprofundeix en els pensaments, els interrogants, les contradiccions, les passions i la manera de viure de l’escriptor francès. Amb Balzac ens descobreix un univers inabastable.

[…] El verdadero Balzac, el obrero más infatigable que la literatura universal conoce, tenía que permanecer invisible para todos aquellos Gozlans, Werdets y Janins, para los holgazanes y los ociosos, porque ellos sólo le conocían “en aquella hora del día de que disponía para dar al mundo” y no las veintitrés horas, ocultas, de su soledad fecunda [...] El verdadero Balzac es el que en veinte años, además de un sinnúmero de dramas, de cuentos y de disertaciones escribió setenta y cuatro novelas, casi todas de peso, y creó en estas setenta y cuatro novelas un mundo suyo con centenares de paisajes, cases y calles y con dos mil personajes. […] (pàg. 195)

[…] Nunca fue el calendario de Balzac el mismo de su época. Cuando para los demás era de día, para él era de noche; cuando para los demás era de noche, para él era de día. Su verdadera existencia no estaba en el mundo de los demás, sino en el suyo propio, creado por él mismo; el verdadero Balzac no fue conocido, observado, espiado por nadie a no ser por las cuatro paredes de su cárcel de trabajo. Ninguno de sus contemporáneos puede escribir la biografía de Balzac; fueron sus mismas obras las que la escribieron por ellos. […] (pàg. 196)

Nen no estimat per la seva mare. Calamitats. Vocació inesquinçable. Amants. Impagaments. Èxits. Festejos. Més calamitats. “La comèdia humana”.

Entusiasme. Força de voluntat. Afany de consumar una vocació. Cobdícia. Cerca de celebritat, poder i riquesa.

Golafre. Sensual. Ordinari, adjectiu que pretén apaivagar encastant una "de" aristocràtica davant del seu cognom.

Balzac escriu i escriu. L’escriptura és l’eina que l’hi permet poder anar de celebració en una societat de burgesos de saló i d'aristòcrates amb pedigrí. S’estimba un cop. I un altre. I quan s’ ensorra, davant les mil futileses que ha maquinat per enriquir-se de forma ràpida, torna a recórrer a la seva antiga vocació literària. Amb obsessió, superb, desesperat.

[…] Todo en él se realiza placentera y maníacamente; en todo lo que hace excede siempre el término medio. […] (pàg. 163)

Amb Stefan Zweig descobreixo el geni literari que va ser Honoré de Balzac. Més enllà de qualsevol elogi o censura. Més enllà de qualsevol angoixa per la notorietat o els diners. Més enllà del servilisme o la dependència

L’escriptor austríac va dedicar els seus deu últims anys a aquesta obra, un projecte sobre literatura i vida, que va quedar inconclús.  L’any 1942 Zweig va decidir posar fi a la seva vida aclaparat per la guerra en la que es debatia el món.

Richardt Friedenthal va ser el responsable d’ultimar i fer-nos arribar aquesta obra pòstuma de Stefan Zweig.

Balzac és una excel·lent obra la qualitat de la qual és el millor tribut que se li pot concedir a l’autor de La comèdia humana.

[Per cert, el llibre que tinc a les mans va ser imprès el maig de 1948 i adquirit pels pares de Feliu Formosa]


Balzac, Honoré de, 1881-1942
Zweig, Stefan, 1881-1942