Una de les facetes literàries més
destacades de Sebastián Juan Arbó, durant la postguerra, va ser la de biògraf. Va
publicar quatre biografies: la de Cervantes, Oscar Wilde i Pío Baroja en
castellà i la de Jacint Verdaguer en català. Totes amb reedicions.
La primera va ser la que presento avui:
Cervantes.
[a les mans tinc un magnífic exemplar de la biblioteca particular de Feliu
Formosa, editat a Barcelona per “Ediciones del Zodíaco”, l’any 1945, il·lustrat
amb quaranta fotografies inèdites de Gabriel Casas, i enquadernat en tela de
lli. Tot plegat, un luxe!]
A Cervantes,
Sebastián
Juan Arbó relaciona de forma magistral l’escriptor i l’Espanya de la
segona meitat del segle XVI. La clau del valor permanent que té aquesta obra, al
llarg dels anys, és el com l’autor uneix, pàgina rere pàgina, diversos detalls aparentment
inconnexes de la conjuntura vital del protagonista.
En aquest context és singular la divisió
entre la vida del biografiat en el període en el qual transcorren les aventures
de don Juan de Austria i el del mandat de don Felipe II. Sense perdre l’estil
poètic, Arbó descriu cadascuna de les etapes, la del príncep exposant un pur
idealisme i oferint realisme a la del rei. L’esperit de don Juan de Austria, de
cavaller errant, fa costat a Cervantes fins l’arribada a Espanya; una vegada a
casa, la vida de l’escriptor assumirà un to més buròcrata, propi del rei. No
obstant, la vida de l’escriptor no sempre estarà lligada a aquests influents
personatges; Arbó mostra en el llibre qui va ser Cervantes a través d’un relat propi
i independent del protagonista. La vida de l’escriptor, plena de contrastos
entre l’ideal i la realitat, el va arrossegar cap a la seva creació literària essent,
com coneixem, la seva millor expressió la del llibre on apareixen don Quixot i
Sancho Panza, personatges que representen la seva lluita interior. Serà doncs a
“El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha” on més purament es manifesta la
vida de l’escriptor.
[...] Don Quijote va perdiendo cada vez más su noble ingenuidad ; Sancho su
marrulleria ; Don Quijote se aparta a
pesar de sí mismo cuanto Sancho se acerca a él. Ambos se defienden uno
del otro : el uno defiende sus realidades, el otro sus sueños, que son sus
realidades, y sin las cuales no puede vivir. Y de esta pugna incesante va
surgiendo la soberana armonía del final, en que los dos quedan fundidos en la
bondad inagotable del corazón de su creador. [...] (pag 555)
La pugna contra l’adversitat és una
constant en els seus seixanta-nou anys d’existència.
La vida de Cervantes, hidalgo, és una
cursa d’obstacles: mai no va gaudir d’estabilitat material; va restar molts
anys privat de llibertat [direcció capa a casa, i amb recomanacions pel seu
valor militar, el vaixell en què viatjava va ser interceptat i enviat
presoner cap a Argel]; retornat a Espanya i havent-ho donat tot per la pàtria
veu com les portes se li tanquen davant de qualsevol petició; fa de recaptador
d’impostos tot i que, en absolut, correspongui a la seva capacitat i els seus
gustos,...
[...] No, no habrá descanso para él. Cuando vuelve de Italia y
ya se regocija con la pronta esperanza de verse en su patria y recibido en ella
con honores, les cortan el paso las galeotas turcas ; cuando en el cautiverio cree
tocar ya con las manos la libertad, se ve traicionado y la libertad se
desvanece para el entre las paredes de un lóbrego calabozo. [...] (pag.
374)
La universalitat dels contrastos cervantins reforçada amb les
particularitats de la contradicció espanyola de darrers de segle XVI: el triomf
de la batalla de Lepant, on Cervantes
n’és actor i escriptor, i pocs anys després la desastrosa Armada Invencible consumeixen l’energia vital d’un poble. Tot
plegat és vaticini d’una afligidora preparació de l’ànima i d’un virtuós que
acabarà sent un dels grans de la humanitat.
Diversos personatges, i en diferents
graus, van tenir un paper important en
la seva vida. Tots ells han entrat a les pàgines de la història gràcies a la
seva “víctima”, Cervantes: artífexs de llargues esperes de l’escriptor en les
secretaries de persones influents; escrivents de despatxos amb qui el
protagonista va haver de relacionar-se; la seva dona, Doña Catalina de Salazar,
que el va excloure parcialment del testament, ...
Són comptades vegades les que va pronunciar
o escriure paraules amargues. Davant de tot el que l’envolta, l’escriptor reacciona
amb la ingenuïtat de qui és un ésser superior.
[...] En su obra imprimirá Cervantes, en efecto, el sello de su personalidad
; pondrá el hondo latido de su corazón abierto sobre el panorama del mundo, la
luz de su alma, que se mueve por más altas regiones [...] (pag 423)
Una exquisida saviesa afegida al do
natural del biografiat, lentament, va agafant cos d’un geni. Aquesta és la vida
escrita de Cervantes.
[...] tendrá allí su pluma y su papel, y la inextinguible llama de su
espíritu detrás de su mano conmovida ; extenderá las hojas ante sí,
silenciosamente, casi con emoción, e irá, como el gran artista, “aliviando” su
alma [...] (pag. 425)
Cervantes, de Sebastián Juan Arbó, és una biografia impregnada de
riquesa.
Cervantes Saavedra, Miguel de, 1547-1616
Juan Arbó, Sebastià, 1902-1984
