"Balzac" de Stefan Zweig

Fa dos dies que vaig acabar Balzac, l’obra pòstuma de Stefan Zweig.

Dos gegants de la literatura, Balzac i Zweig, presents en l’exemplar que, per fortuna meva, m’ha deixat el també enorme escriptor Formosa.

La llàgrima, una vegada acabat, ha estat inevitable. Després, unes hores de repòs.

Stefan Zweig escriu la vida de Balzac i explica com aquest, de forma sobrehumana, construeix un món imaginari que transcorre al costat (i fins i tot per sobre) del real.

Som somnis. Som desitjos. Som fracassos.

[…] cuando su imaginación se ha amalgamado con la realidad y se ha impregnado de ella, puede originarse esa substancia maravillosa de las novelas de Balzac, esa mezcla tan perfecta de realismo y fantasía. Tan solo ahora, cuando Balzac ha naufragado en el mundo real, está dispuesto el artista para construir su propio mundo al lado y encima de este otro […] (pàg. 125)

[…] Siempre recorre su vida esa línea delgada que separa la razón de la locura. […] (pàg. 501)

El gruix d’aquesta biografia la formen sis llibres; des del primer – Infancia y comienzos -  l’autor austríac transmet l’ entusiasme que sentia pel protagonista d’aquesta gran obra, el gran Balzac.

[…] A ninguno de ellos se le ocurre pensar que este niño mofletudo, este enfant gros et joufflu, hace mucho tiempo que vive en otros espacios que no tienen nada que ver con el recinto sofocante del colegio, que este joven entre todos los que están allí sentados en sus lugares y que duermen en sus camas, lleva una doble vida invisible. […] (pàg. 25)

[…] Los libros en su cuarto, los seres humanos en las calles y dos ojos que todo lo penetran -pensamientos y hechos – es lo suficiente para construir un mundo; desde el instante en que Balzac empieza a trabajar, nada hay más real para él que su creación. […] (pàg. 46)

L’autor cerca, en cada alè de Balzac, d’on va sortir aquella força creadora que el biografiat va saber retratar a través de la seva obra. Zweig transmet de manera atractiva la capacitat de crear de Balzac i com aquest ha fet arribar servint-se de les lletres, amb vigor i de manera fidedigna, els entramats i les obsessions de la societat del segle XIX.

[…] no sabe franquear el camino a esa intrepidez suya interior. […] (pàg. 80)

[…] Sin verdad y sin veracidad no se origina arte y los personajes nunca pueden producir realmente efecto si no se presentan unidos al ambiente inmediato, el suelo, la región, el medio y la atmósfera específica de su época. […] (pàg.137)

Zweig fa un retrat vivaç de Balzac. Aprofundeix en els pensaments, els interrogants, les contradiccions, les passions i la manera de viure de l’escriptor francès. Amb Balzac ens descobreix un univers inabastable.

[…] El verdadero Balzac, el obrero más infatigable que la literatura universal conoce, tenía que permanecer invisible para todos aquellos Gozlans, Werdets y Janins, para los holgazanes y los ociosos, porque ellos sólo le conocían “en aquella hora del día de que disponía para dar al mundo” y no las veintitrés horas, ocultas, de su soledad fecunda [...] El verdadero Balzac es el que en veinte años, además de un sinnúmero de dramas, de cuentos y de disertaciones escribió setenta y cuatro novelas, casi todas de peso, y creó en estas setenta y cuatro novelas un mundo suyo con centenares de paisajes, cases y calles y con dos mil personajes. […] (pàg. 195)

[…] Nunca fue el calendario de Balzac el mismo de su época. Cuando para los demás era de día, para él era de noche; cuando para los demás era de noche, para él era de día. Su verdadera existencia no estaba en el mundo de los demás, sino en el suyo propio, creado por él mismo; el verdadero Balzac no fue conocido, observado, espiado por nadie a no ser por las cuatro paredes de su cárcel de trabajo. Ninguno de sus contemporáneos puede escribir la biografía de Balzac; fueron sus mismas obras las que la escribieron por ellos. […] (pàg. 196)

Nen no estimat per la seva mare. Calamitats. Vocació inesquinçable. Amants. Impagaments. Èxits. Festejos. Més calamitats. “La comèdia humana”.

Entusiasme. Força de voluntat. Afany de consumar una vocació. Cobdícia. Cerca de celebritat, poder i riquesa.

Golafre. Sensual. Ordinari, adjectiu que pretén apaivagar encastant una "de" aristocràtica davant del seu cognom.

Balzac escriu i escriu. L’escriptura és l’eina que l’hi permet poder anar de celebració en una societat de burgesos de saló i d'aristòcrates amb pedigrí. S’estimba un cop. I un altre. I quan s’ ensorra, davant les mil futileses que ha maquinat per enriquir-se de forma ràpida, torna a recórrer a la seva antiga vocació literària. Amb obsessió, superb, desesperat.

[…] Todo en él se realiza placentera y maníacamente; en todo lo que hace excede siempre el término medio. […] (pàg. 163)

Amb Stefan Zweig descobreixo el geni literari que va ser Honoré de Balzac. Més enllà de qualsevol elogi o censura. Més enllà de qualsevol angoixa per la notorietat o els diners. Més enllà del servilisme o la dependència

L’escriptor austríac va dedicar els seus deu últims anys a aquesta obra, un projecte sobre literatura i vida, que va quedar inconclús.  L’any 1942 Zweig va decidir posar fi a la seva vida aclaparat per la guerra en la que es debatia el món.

Richardt Friedenthal va ser el responsable d’ultimar i fer-nos arribar aquesta obra pòstuma de Stefan Zweig.

Balzac és una excel·lent obra la qualitat de la qual és el millor tribut que se li pot concedir a l’autor de La comèdia humana.

[Per cert, el llibre que tinc a les mans va ser imprès el maig de 1948 i adquirit pels pares de Feliu Formosa]

Balzac, Honoré de, 1881-1942

Zweig, Stefan, 1881-1942

“Fouché. Retrat d’un home polític” de Stefan Zweig

La biografia “Fouché. Retrat d’un home polític” de Stefan Zweig, traduïda al català per Joan Fontcuberta, ha estat la meva darrera submersió.

Captivada des de la primera pàgina!

Zweig, mestre en el gènere biogràfic, va voler recordar al món, a través d’un absorbent retrat, qui va ser el polític per excel·lència. Amb enginy, narra els avatars de Joseph Fouché.

La capacitat narrativa, la destresa, la delicadesa en la descripció dels sentiments i l’elegància de l’estil de Stefan Zweig embolcalla de remolinades d’acció i de perspicàcia a qui el llegeix.

Amb una escriptura brillant i precisa, mostra els trets físics i també psicològics dels seus personatges de forma esplendorosa.

[...] No és un home ben plantat, gens ni mica. Un cos magre, escardalenc, gairebé cadavèric; una cara d’ossos prims i línies anguloses, lletja i desagradable. Nas afilat; afilada i estreta també la boca sempre tancada; ulls freds de peix sota feixugues parpelles, quasi adormides; les pupil·les, d’un color gris de gat, com dues boletes de vidre. En tots els trets de la cara d’aquest home, i en tota la seva persona, la matèria vital hi és dosificada, per dir-ho així, d’una manera molt escarransida: té l’aspecte d’un home vist a la claror d’una llum de gas, lívid i verdós. [...] Pàg. 14

(sobre Robespierre) [...] aquest home insignificant, petit i flac, de rostre biliós i lívid, de front baix i enretirat, d’ulls petits, miops i aquosos, un home insignificant tapat durant molt de temps per les figures gegantines dels seus predecessors [...] Pàg. 65

El biògraf ens ofereix un estudi, a fons, de dos moments crucials de la història: la Revolució francesa i Napoleó Bonaparte. Ho fa a través d’un protagonista, en aparença de segona fila però que, en realitat, va executar un paper cabdal en el segle XIX.

[...] quan no se’l veu ni se sent dir res, és que Fouché treballa subterràniament, tenaç, metòdic, com un talp. Visita els comitès, busca coneguts entre els diputats, és amable i deferent amb tothom i mira de guanyar-se la gent. Sobretot va a la recerca dels jacobins, entre els quals una paraula hàbil i dòcil val molt i els seus èxits a Lió li han fet guanyar molts punts. Ningú no sap ben bé què vol, què maquina, què es proposa, aquest home aqueferat, desficiós i invisible, que ordeix i trama pertot arreu. [...] Pàg. 72

Camaleònic. Maquiavèl·lic. Corrosiu. Sec. Callat. Calculador.

Fiable en la fortuna, gens de fiar en l’infortuni.

Una personalitat fora del comú.

Acaparador de poder. Molt ric. Qui, treballant a l’ombra, més influència va tenir sobre homes públics d’elevada perspectiva i projecció.

[...] de petit i pàl·lid fill de comerciant a trist i tonsurat professor de seminari, ascendit després a tribú del poble i procònsol, finalment a duc d’Òtranto, servent d’un emperador i ara, a la fi, a servent de ningú més, a l’últim senyor de França. La intriga ha triomfat damunt la idea, l’habilitat damunt el geni. Una generació d’immortals ha caigut al seu voltant: Mirabeu mort, Marat assassinat, Robespierre, Desmoulins i Danton guillotinats, el seu company de consolat Collot desterrat a les illes de les febres de la Guaiana, Lafayette liquidat, tots, tots morts o desapareguts, els seus camarades de la Revolució. [...] Pàg. 247

Voilà Fouché!

I quina capacitat té Zweig per encarar singularitats contraposades. Admirable!

Fouché-Napoleó

Fouché-Robespierre

Fouché-Talleyrand

[...] Fouché coneix perfectament la naturalesa demoníaca de Napoleó, imponent i perillosa; sap que durant dècades el món no tornarà a crear cap més geni com ell, tan digne de servir-lo. Napoleó, al seu torn, sap que ningú no el comprèn amb tanta celeritat com aquesta mirada, a la vegada mirall i espia, sòbria, viva i de lluïssor clara, com aquest talent polític treballador, útil per a tot, per al millor i per al pitjor, al qual tan sols falta una cosa per ser el servidor perfecte: l’abandó incondicional, la lleialtat. [...] Pàg. 147

[...] El seu mètode és l’analític; el de Talleyrand, el visionari. El seu talent és la laboriositat; el de Talleyrand, l’agilitat mental: cap artista no podria inventar una parella millor de contraris com la que la història ha col·locat en aquestes dues figures, la de l’indolent i genial improvisador Talleyrand i la del calculador de mil ulls sempre despert Fouché, al costat de Napoleó, al costat del geni total que reuneix en ell mateix els talents d’ambdós, perspectiva, passió i laboriositat, coneixement i visió del món. [...] Pàg. 160

“Fouché. Retrat d’un home polític” és un fresc superb d’una època on l’escriptor ens submergeix, de la mà d’ un obscur actor de repartiment [en aparença] de nom Joseph Fouché, en l’ apassionant període de la Convenció i el Directori, en la caiguda en desgràcia de Robespierre, orquestrada pel protagonista, i ens endinsa en una misteriosa atmosfera cortesana a la qual pertany el despòtic Napoleó Bonaparte i  a qui, també, el polític acaba vencent.

Meravella literària de lectura imprescindible.

Fouché, Joseph, duc d'Otrante, 1759-1820

Zweig, Stefan, 1881-1942

“L’estiu sense homes”, de Siri Hustvedt

La Mia, protagonista de la novel·la “L’estiu sense homes”, de Siri Hustvedt, ens explica en primera persona, sovint reclamant la nostra atenció, la seva història talment com si fos un diari on inclou poemes, teories, cartes, correus-e,... i, també, dibuixos alliberadors.

A través d’una acurada prosa i combinant un munt de línies argumentals va entreteixint els aspectes importants del cicle de la (seva) vida.

Naixements. Infància. Adolescència. Amors. Desamors. Vellesa. Mort.

Us remeto a posar-vos còmodes al costat d’aquesta gran dona, la Mia, i permetre-li que us expliqui les seves vivències entre poesia i altres intermissions com ara la d’una anciana que forma part de “Els Cignes” i que expressa la seva repressió a través d’art eròtic i subversiu, la del grup de noies del curs de poesia amb les seves inseguretats o la de la petita veïna i la seva perruca,... i com, totes ELLES,  fan de la seva existència una pintura plena de matisos.

[...] no hi ha cap matèria humana que quedi fora de l’àmbit de la literatura. No em cal fer cap immersió en la història de la filosofia per insistir que en l’art no hi ha regles i que els soques i bufons que creuen en normes, lleis i territoris prohibits no tenen cap argument que els sustenti, que no es pot establir una jerarquia que defensi que “ampli” és millor que “estret” o que “masculí” és més desitjable que “femení” [...]

"Panikkar. Una biografia" de Maciej Bielawski

“Panikkar. Una biografia.” del polonès MaciejBielawski ha estat la meva darrera lectura.


Diu l’autor a la introducció que si es vol que la seva obra estigui viva, cal lligar-la a la seva vida. Renunciant a conèixer la seva vida, perdríem l’accés a l’esperit que l’animava i que la seva escriptura va intentar plasmar. (pàg.25)

En l’epíleg, Bielawski, teòleg, escriptor, pintor, professor universitari, declara que conèixer-ne la vida em va semblar indispensable per comprendre les raons per les quals el pensament s’havia tornat per mi tan essencial i tan simpàtic (pàg. 344)

La versió catalana de la vida escrita d’aquest intel·lectual ha estat traduïda (de l’original en italià) pel filòsof Jordi Pigem, qui va treballar amb ell durant els anys 1996 i 1997 i, més endavant, va ser coordinador de la seva obra completa. La biografia ha estat editada deliciosament per Fragmenta.

Maciej Bielawski, tot i amb dificultats per la manca d’accés a arxius privats i la no-participació d’algunes persones amb, probablement, informació essencial, ha fet un enorme treball d’investigació i m’ha descobert l’extens i atractiu Panikkar i la seva àmplia i internacional obra.

[...] la seva obra és com una ciutat. Construïda durant dècades, no tan sols és molt extensa (dotzenes de llibres, centenars d’articles, milers i milers de pàgines), sinó també rica en la seva sofisticació i fascinant en la seva harmoniosa complexitat. Dues avingudes principals, l’Avinguda Filosòfica i l’Avinguda Teològica, la travessen longitudinalment, unint les Muntanyes d’Orient amb les Muntanyes d’Occident, entre els quals s’alça la ciutat. [...] (pàg. 346-  epíleg)

Filòsof. Teòleg. Cristià. Budista. Hindú. Secular. Català. Indi. Predicador. Sacerdot. Escriptor. Conferenciant. Fill. Germà. Amic. Marit.

Sacerdotal. Intel·lectual.

Vinculat a l’Opus Dei durant vint-i-sis anys, institució fundada per Jose María Escrivá de Balaguer, qui l’autor distingeix com una de les tres persones clau, juntament a Enrico Castelli*  i Henri Le Saux**, un dels tres centres de gravetat entorn dels quals Panikkar va orbitar abans d’emprendre una línia pròpia i independent  

*[...] Els col·loquis i el seu organitzador van ser durant molt de temps un ferm punt de referència al voltant del qual giraven tant l’existència com la creativitat intel·lectual de Panikkar. En el mogut oceà de la seva vida, Enrico Castelli li oferia una badia tranquil·la i bons consells per a la navegació [...] (pàg. 151)

**[...] Panikkar també en destaca un aspecte occidental que m’atreviria a descriure com a “messianisme”. Ens presenta Le Saux no solament com una figura paradigmàtica, un exemple i un pioner, sinó també com un “messies” que amb la seva pròpia vida realitza una obra “per a nosaltres” que per això hem d’”estar-li agraïts”[...] (pàg. 272)

Optimista. Alegre. Lúdic. Seré.

Es movia, físicament, existencialment i mentalment, entre Orient i Occident.

[...] Panikkar fascinava per la seva manera de ser, però no sempre era entès. Ell se n’adonava, i això el feia sentir-se aïllat, estrany, exòtic. I en patia.[...] (pàg. 277)

[...] Hi havia en ell una curiositat que l’impulsava cap a altres religions i cultures, però els seus resultats en aquest àmbit només van emergir a través d’un treball dur, conscient i arriscat. El seu anar i venir, interior i exterior, entre Orient i Occident, no sempre va ser fàcil ni divertit.[...] (pàg.280)

Cosmoteàndric.

[...] En la visió cosmoteàndrica hi ha una relació harmoniosa entre el còsmic, el diví i l’humà, tres elements que coexisteixen i s’interpenetren. La seva elació és dinàmica, de cap manera estàtica. Podríem dir que és una relació fluida i comparable a una dansa, com el Tao o la dansa de Siva. Amb el pas de temps Panikkar va anar adoptant la metàfora del ritme de l’Ésser, que dona títol al seu últim llibre. Caldria sentir aquest ritme de la realitat i viure-hi en harmonia [...] (pàg.326-327)

Ho escrivia gairebé tot i sempre aconseguia explicar-ho d’una manera intel·ligent i harmoniosa.

[…] Aquest home que no volia parlar gaire d’ell mateix i que desconfiava de tota autobiografia feia constar en pràcticament tots els seus escrits, sobretot en la introducció, la data precisa en què havia complert el text, sovint indicant-ne també el lloc [...] (Pàg. 81)

[...] vull ara evocar diverses escenes.

            A Varanasi, Panikkar camina al llarg de la riba del Ganges [...] Després el veig, en successius flaixos, en esglésies, capelles i cases, a l’aire lliure, en muntanyes i planes, lluint la seva roba litúrgica, prenent el pa i el vi i repetint el mil·lenari ritu cristià de l’eucaristia,[...] La meva imaginació el segueix mentre condueix la seva moto per les vies estretes i plenes de sots de l’Índia. Fa el check-in en un aeroport [...] gestiona en una oficina bancària la compra de la seva casa a Hot Springs Road [...] Accelera l’automòbil en una àmplia autopista californiana [...] A la biblioteca universitària fulleja nombrosos estudis gruixuts i erudits, sobre litúrgia, ritus i antropologia [...] Ell és un erudit, un oficiant, un home de món, un escriptor. En escriure, transvasa la seva vida al text [...] Panikkar se sentia cristià, hindú, buddhista i tantes altres “coses”.[...] (pàgs. 264-265-266-267)

Us remeto a llegir “Panikkar, una biografia”, de Maciej Bielawski per tal de conèixer, a fons, qui emfatitzava amb la idea vigent d’interculturalitat, emprava l’expressió encunyada per ell mateix, inter-independència i, en paraules d’un col·laborador seu, el far més important per al diàleg entre les religions del món. 

Un home intrigant, absorbent, fascinant, exasperant, decebedor, sorprenent, inquietant, il·luminador...

Panikkar, Raimon, 1918-2010

Bielawski, Maciej

"Una noche con Sabrina Love" de Pedro Mairal

A "Una noche con Sabrina Love" l'escriptor argentí Pedro Mairal relata el viatge cap a l’estrena sexual del Daniel Montero.

El protagonista té disset anys i el número guanyador d’un concurs televisiu d’un canal per adults. El premi és passar una nit amb l’estrella del porno més popular del país, Sabrina Love.

La novel·la és l’excusa que fa servir l’autor per treure de la zona de confort el seu jove heroi i convertir-lo en adult recorrent els vora cinc-cents quilòmetres de camí cap a la gran ciutat, Buenos Aires.

Aventures. Desventures.

Pinzellades d’humor i també de fatalitat.

Camioners. Rodamons. Soldats. El guien. Es deixa portar. L’assalten. Plora.

Passa vergonya. Sent desig. I té por.

“Una noche con Sabrina Love” és una narració amb molt bon ritme, amarada de paraules i d’accent argentí, i amb diàlegs i anècdotes que fan que el relat es converteixi en molt més que un entreteniment.

[...] Entre el tumulto de bestias y personajes, bailó algunos temas que le gustaban hasta que se vio reflejado en el ventanal, moviéndose desarticulado con un vaso vacío en la mano y se avergonzó. Salió al balcón y el vértigo de quince pisos con los autos de juguete pasando al fondo le pegó en medio del equilibrio; nunca había estado en un lugar tan alto. La buscó a Eva (no recordaba su nombre), abrió puertas de golpe: en una vio a un león comenzando a devorarle los pechos a una sirena, en otra lo vio a Superman sentado al inodoro, en otra vio un árabe dormido, en otra oyó ruidos, prendió la luz y sorprendió a una mujer policía ya sin gorra abatiendo sedosamente a una civil. Fue a la cocina, ahora en la ronda de los que quedaban en pie circulaba mate. [...]

Cent-cinquanta pàgines fantàstiques que es devoren en una tarda de sofà.

[Imperdible el pròleg escrit pel mateix autor. Amb estil propi, Pedro Mairal explica les seves vivències en el procés d’escriptura de la novel·la, els seu posterior èxit i la seva adaptació al cinema]

“El cavaller Floïd. Biografia de Joan B Cendrós" de Genís Sinca

Genís Sinca, biògraf, va tardar cinc anys [poc s’ho esperava quan la família del biografiat li va fer l’encàrrec] en escriure aquestes sis-centes pàgines d‘una de les grans històries no explicades del nostre país. Es tracta de la vida escrita del [no-només!] precursor de l’aftershave, “El cavaller Floïd. Biografia de Joan B Cendrós".

L’obra és un acte de reivindicació cultural catalana.

[...] JBC tenia molt clar, i així es definia, que ell era “un mecenes dels intel·lectuals i polítics catalans”, en el sentit inequívoc i sempre que estiguessin alineats a favor de la llibertat del país i de la cultura subordinada i perseguida per la dictadura i l’opressió castellana que històricament patien els catalans. S’interessava per tot el que de prop o de lluny pogués afectar Catalunya [...] (pàg. 497)

"El cavaller Floïd“ em condueix pel món en el qual va actuar J.B. Cendrós.

El pioner de l’olor després de l’afaitat va fer una descomunal tasca (que desconeixia per complet) de mecenatge i de  transferència cultural. 

Admirable!

Cendrós va portar a terme la creació del premi Sant Jordi de novel·la, la cofundació d’Òmnium Cultural, la delegació francesa de París, ... Va participar en la creació de la Banca Catalana, en el reflotament de l’Enciclopèdia Catalana,... i es va convertir en editor, professió que el va portar, entre un munt d’altres accions culturals, a fer la compra dels drets de publicació en català d’una sèrie d’autors nord-americans.

[...] Tal com escrivia JBC, Òmnium Cultural naixia “amb el propòsit clar de protegir la cultura catalana, que feia vint anys que era ferotgement perseguida, perquè crèiem, a la vegada, que calia superar les formes de mecenatge disperses que primaven fins aleshores. [...] (pàg. 299)

[...] “en la proximitat del Centre Pompidou. El centre ocupa un immoble històric del segle XVIII, propietat municipal, per la façana del qual l’escultor català i parisenc Apel·les Fenosa realitzà un baix relleu que representa Sant Jordi. [...] “té una triple vocació, ensenyar la llengua catalana, presentar a París les creacions culturals i artístiques de Catalunya d’ahir i d’avui i propiciar investigacions científiques relatives a l’àrea cultural catalana”. [...] (pàg. 367)

[...] L’editorial, malgrat tot, va ser la seva medicina. Fer d’editor es va convertir en el refugi on JBC va poder materialitzar les seves satisfaccions més secretes. Publicar llibres, i poder-ho fer en català, suposava una aventura, un repte i un desafiament vertaderament meritori, però, abans que res, una realització personal.

[...] el material i les cartes de l’extens fons familiar Cendrós, però sobretot en el que pertoca a l’intercanvi epistolar Cendrós-Miller, Tròpic de Càncer i Tròpic de Capricorn foren introduïts a Espanya gràcies a la iniciativa de Cendrós. [...] (pàg. 462)

[...] L’amplitud de mires de J. B. Cendrós com a editor s’estenia cap a temes candents, com va ser l’impuls que va donar a l’obra d’un joveníssim Terenci Moix. [...] (pàg. 482)

[...] la creació del Premi d’Honor es va produir per reconèixer la trajectòria intel·lectual i també cívica de personalitats del món de les lletres i de les ciències en el sentit de premiar l’exemplaritat d’una tasca a favor de la vida cultural dels Països Catalans. La proposta a la Junta Consultiva d’Òmnium l’havia fet Josep Benet, i la Maria Aurèlia Capmany, membre d’aquest òrgan consultiu, n’havia suggerit el nom. [...] (pàg. 493-494)

El llibre de Sinca s’emmarca en el gènere biogràfic i com a tal aprofundeix en recerques múltiples contribuint a la història i la cultura del país, Genís Sinca fa un treball exhaustiu de recerca documental (correspondència, articles, opinions, etc), i gràcies a aquesta feina abismal, jo, descobreixo no només la visió del biografiat sinó també, la que tingueren els seus contemporanis.

[…] una manera de fer cendrosiana, no tan sols per les tasques de mecenatge sinó també pel sentit d’ajuda desinteressada i constant a familiars, amics i gent de tota mena que ho necessitava o en requeria directament l’ajuda: artistes, polítiques, institucions. (pàg. 100)

[…] En Cendrós va convertir-se en un professional de la lluita antifranquista, des de molt jove, amb contactes importants i desconeguts, una tasca que esclataria a la dècada dels seixanta, i que va portar conseqüències positivíssimes. (pàg. 139)

[…] “A en Cendrós li agradava pagar bé als empleats” […] “els adorava, i no diferenciava per tendències polítiques” (pàg. 159)

[...] “entre el 1941 i mitjan anys cinquanta, quan ja començaven a despuntar les primeres manifestacions que farien explosió en el curs dels anys seixanta, es va anar definint i realitzant un programa politicocultural de xoc que gira al voltant de dues idees, la de la salvació i la de continuïtat, i que podria ser resumit en els termes següents: primer, conservar i salvar la memòria, més exactament, salvar i conservar  el patrimoni cultural decapitat,  amb ell, i sobretot, la llengua. I segon imaginar i mantenir, aprofitant totes les escletxes possibles, plataformes de defensa i resistència”. [...] (pàg. 160)

L‘extraordinari Joan B Cendrós, absolut mereixedor del títol de cavaller, i un reguitzell d‘interessants personatges són els protagonistes d’aquesta biografia gruixuda i de tall novel·lesc escrita per un apassionat per les persones i les seves vides per escriure, Genís Sinca.

Gran llibre!

Cendrós, Joan B. 1916-1986

Sinca, Genís, 1970-

“Marlene Dietrich. El ángel azul” de Donald Spoto.

Des de finals de la dècada de 1970, el biògraf Donald Spoto, aporta la seva erudició, tenacitat i dedicació a cada projecte literari que crea. La seva destacable trajectòria inclou llibres de personalitats estel·lars com Alfred Hitchcock, Marilyn Monroe, Tennessee Williams, Ingrid Bergman, Jacqueline Kennedy Onassis, ...

I Marlene Dietrich.

[…] la eterna amante, tenaz, orgullosa, predestinada por los ciclos de amores intensos y decepciones finales, revoloteando demasiado cerca, prodigando cuidados excesivos, rechazada pero no amargada, siempre ansiosa por devolver el favor. Pero, por encima de todo, ella se limitaba a sobrevivir, y el mundo ama a los supervivientes. […] (p. 290)

Divuit capítols presentats de manera cronològica (amb nombroses cites -notes a peu de pàgina de cada capítol- i una extensa bibliografia) formen la vida escrita de “Marlene Dietrich. El ángel azul” per Donald Spoto.

El biògraf comença fent un recordatori que posa la pell de gallina,  l’última intervenció de l’estrella cinematogràfica en un set de cinema (Capítol 1: febrero de 1978). I, continua des del dia del seu naixement (Capítol 2: 1901 – 1920) fins els seus darrers anys de vida (Capítol 18: Después de 1973).

Spoto és un escriptor professional i un biògraf reconegut que diu la veritat. Aclareix coses, celebra la vida de l’actriu i exposa certs aspectes de la història i del comportament humà que m’enriqueixen socialment i en la cultura. L’escriptor fa un munt d’entrevistes. Viatja. Llegeix estudis d'arxiu. Fa recerca en biblioteques.

I la vida de la Marlene Dietrich emergeix.

[…] Durante décadas, la imagen que Marlene Dietrich había presentado al mundo estaba envuelta en una malla de ilusiones y decepciones. Algunas de éstas tenían sus raíces en las primeras exigencias de una educación prusiano-victoriana, el correcto disimulo de las emociones, los artificios sociales y cosméticos que desde la infancia le habían inculcado, la sociedad, su madre y su abuela. En otras palabras, una cultura que canonizaba la apariencia y la propiedad, pero que cortejaba el lujo y la grandeza. […] su pródiga vida sexual no resulta difícil de entender, ya que tal vez fuera, más que otra cosa, un intento por su parte de suplir la falta de intimidad en una existencia que por otro lado dedicaba todo su tiempo a mantener su propia imagen: seguir siendo impredecible, misteriosa, e incluso deseable simplemente por mostrarse indiferente […] con el tiempo el resultado sería una soledad en la que cada gesto público o privado tal vez fuera inevitablemente prefabricado […] (pp. 210-211)

Donald Spoto revela, en aquesta obra que va tardar vuit anys a donar-li forma, detalls de l’essència dramàtica i subjectiva de Marlene Dietrich, contribuint a consolidar el mite d’aquesta “glamurosa” intensitat que va envoltar l’actriu.

Spoto se sorprèn i escriu. Jo, lectora, em sorprenc i comprenc la vida humana de la Dietrich. Una vida viscuda d'acord a uns determinats valors, els seus.

I entenc que l'autèntica preocupació de l’artista per la interpretació no va sorgir fins la seva actuació en un conjunt de llargmetratges autobiogràfics o, si més no, inspirats en la seva vida.

[…] Aunque ella siempre insistía en que sus papeles no tenían que ver con su auténtico carácter, la verdad era precisamente lo contrario: de hecho eran unos capítulos cifrados en una especie de homenaje biográfico que Von Stternberg hacía para ella, una serie de ensayos a los que se podría haber titulado Todo lo que tú eres […] (p. 116)

L’autor delata la Marlene tècnica, qui va exercir sempre una poderosa influència en les seves pel·lícules: el vestuari, el maquillatge, la perruqueria i la fotografia fixe. Spoto, gràcies a la seva expertesa en l’art de la biografia, ens dona a conèixer el personatge mitjançant la interacció del que li passa i el funcionament intern de les seves reaccions, commocions i motivacions.

Perquè la vida escrita d’un personatge és molt més que dades.

Donald Spoto, mestre en la biografia, quin fabulós descobriment!

Dietrich, Marlene, 1901-1992

Spoto, Donald, 1941-