dijous, 19 de juliol del 2018

"El pavelló núm. 6" d'Anton Txékhov


“El pavelló núm. 6 d’Anton Txékhov és una obra escrita a finals del s.XIX.

El pavelló en qüestió és un edifici esgavellat i misèrrim, saturat d’ignorància, d’un hospital rural on si alberguen els pocs orats del poble. La narració ens capbussa en la vida rutinària i desesperançada del doctor Andrei Iefímitx Ragin, la seva relació amb els pacients, amb l’arrogant i atroç Nikita, guarda del pavelló, i amb altres col·legues de professió i conciutadans.

Des de la primera pàgina, s’entreveu la clara intenció crítica de Txékhov cap a la seva societat, la qual no s’adona de que hi ha components equivocats en el seu mecanisme que resten hermètics sota l’aparença enganyosa de dignes institucions. 

Anton Txékhov amb la seva singular escriptura ens submergeix a través d’aquest breu relat en una història d’un metge perdut en el pavelló número 6 d’un hospital a la recerca de la intel·ligència. 

I la troba, sí! En un interlocutor, l’Ivan Dmítritx, amb qui pot debatre sobre el què és humà i el què es diví. Però el món és mediocre i la societat tan repressiva que acaba considerant-los perillosos a tots dos.

Bogeria. Prejudicis. Indiferència. Aterratge en una realitat d’idees que dona forma a l’opressió i a l’angoixa existencial kafkiana que alimentarà l’imaginari de les lletres del segle següent.

Pensar per evolucionar. Contrastar criteris, opinions i sentiments per poder avançar en el desenvolupament de l’espècie humana.

“Quin jove més agradable! -va pensar l’Andrei Iefímitx mentre tornava a casa seva-. En tot el temps que fa que visc aquí, ell és el primer amb qui es pot parlar. Sap raonar i s’interessa precisament pel què cal.”

“El pavelló núm. 6” és un retrat cruel i malforjat de la bogeria institucionalitzada; un conte de terror i tensió moral que critica a qui permet que els companys d’espècie es perdin en un infern burocràtic i s’oblidin, absolutament, de pensar en ells una vegada tancats en un edifici maleït i abatut.

dissabte, 19 de maig del 2018

"Flush" de Virginia Woolf


Flush és la biografia fictícia d’un gos de raça cocker spaniel. VirginiaWoolf combina en aquesta obra fets i ficció creant una representació rica de l’encotillada societat victoriana i la llibertat i sensualitat italiana.

Regalen Flush, un "cooker spaniel", a la poetessa victoriana Elizabeth Barrett Browning i ben aviat es crea un vincle emocional entre el gos, que renuncia a la seva vida entre ocells i bestioles, i Miss Barrett, delicada de salut.

Virginia Woolf, retrata amb detall i  precisió l’estat anímic del gos que detecta qualsevol torbació de la poetessa; descriu passatges amb una ironia exquisida que ens dibuixa somriures; i mostra refinades estampes sensorials de Londres i també de Pisa.

[...] Ara en Flush sabia el que els homes mai no poden saber: l’amor pur, l’amor senzill, l’amor sencer; l’amor que no arrossega cap mena de maldecap, que no s’avergonyeix, que no té remordiments, que és aquí, que se’n va, com l’abella que és a la flor i després se’n va. Avui la flor és una rosa, demà un lliri; ara és el card més salvatge de l’erm, després l’orquídia més portentosa  de l’hivernacle. [...]

La narradora hi descriu Wimpole Street, Whitechapel i Itàlia des del punt de vista del gos, i crea -com diu Quentin Bell (nebot de Woolf)- un món d’olors, fidelitats i luxúries canines.

Woolf -explica Bell- en totes les seves relaciones emocionals s’afigurava com un animal: per Vanessa era una cabra o un mono (o bé un munt de monos) ; per Violet Dickinson era meitat mono, meitat ocell. Per Leonard era un mandril; per Vitta era Poto (un cocker spaniel)

Woolf, amb la seva mà mestra, atribueix a Flush sentiments i pensaments ben humans.

Bonica i peculiar lectura!

Woolf, Virginia, 1882-1941
Browning, Elizabeth Barret, 1806-1861

dissabte, 5 de maig del 2018

"Teoria King Kong" de Virginie Despentes


“Teoria King Kong” de Virginie Despentes (2007) és un manifest feminista que parteix de la sospita que la igualtat promesa per les democràcies capitalistes no oferirà res a les lletges, les velles, les camioneres, les mal follades, les infollables, les histèriques, les tarades i totes aquelles que no encaixen en l’ideal de tia bona.

Despentes escriu, sense embuts, des del no-parlar-més-en-veu-baixa. Convoca al compromís per la lluita contra l’opressió i a la demanda d’alguns drets per algunes dones en un democràcia que reconeix cada cop més degradada.

Prostitució. Violació. Repressió del desig. Maternitat. Pornografia. Precarietat i desvalorització (en tots els sentits) de les dones. Dominació capitalista.  

“Teoria King Kong“ demana desobeir missatges disciplinadors sobre els femicidis, les violacions...És una declaració provocadora davant la violència masclista.

Virgínie Despentes crida amb ràbia com a resposta a la violència, a l’opressió i a la discriminació amb un missatge contundent: cal dinamitar-ho tot!

“[...] Després de la violació, l’única actitud tolerada és la violència contra una mateixa. Engreixar-se vint quilos, per exemple. Sortir del mercat sexual perquè ens han espatllat, negar el nostre desig [...].

dilluns, 2 d’abril del 2018

"Vincles ferotges" de Vivian Gornick


Vivian Gornick relata a “Vincles ferotges”, en primera persona, les múltiples giragonses que modelen la identitat d’una dona adulta, ella.

La narradora es troba setmanalment amb la seva mare. 

Passegen per Nova York. Xarren. Recorden. I d’aquesta manera reconstrueix la seva infància i adolescència en un bloc de pisos de famílies jueves al Bronx.

Gornick es projecta en dos referents femenins.

La seva mare. De costums rígids i de caràcter fort. Satisfeta amb els seu matrimoni. Resignada en la seva viudetat. I tot una senyora respectable entre els veïns.

La Nettie. Veïna de replà. També vídua. Pol oposat a la seva mare. Immigrant ucraniana. Atractiva i sensual. Amb un fill i una vida desordenada. I que busca la companyia i escalfor en els homes.

Gornick, mot rere mot, narra com interioritza en el temps el què és socialment acceptat: el rol de la seva mare. I transmet com ella, tot i no ser acceptat per les altres, se sent més atreta pel comportament de la Nettie.

La consciència de ser muller conviu amb la indefugible atracció pel paper de ser l’amant.

Fa cinquanta anys entraves en un armari
tancat que deia “matrimoni”. Dins l’armari
hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats
que s’aguantaven drets. La dona es posava el vestit
que deia “muller” i l’home es posava el vestit
que deia “marit”. I ja estava. Desapareixien dins
dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem
plantats aquí, nus. Res més.

L’autora reprodueix matisos complicats i contradiccions que emmotllen la seva relació mare-filla al llarg del temps.  Mostra el xoc entre una filla i una mare.

Ràbia. Impotència. Incomprensió. Alts i baixos.  

Filla universitària, satisfeta en el seu món de les idees i el pensament, que defuig de la ordinarietat.

Mare poc cultivada. Basta i vulgar. Limitada al món del veïnat.

Són instants que causen rebuig a l'autora però que, assumeix, formen part de la seva identitat.

Totes érem massa complaents amb nosaltres mateixes. La Nettie volia seduir, la mare volia patir, jo volia llegir. Cap de nosaltres era prou disciplinada per perseguir amb èxit la vida ideal d’una dona normal. I, sens dubte, cap de nosaltres ho va aconseguir.

A “Vincles ferotges” Gornick parla sense embuts d’una dona, d’ella, que troba el benestar, [ensopegant, i molt, és clar], en el cultiu intel·lectual de sí mateixa. 

Vivian Gornick fa  reflexions de gran lucidesa. 

Més enllà de la relació amb la seva mare “Vincles ferotges” és l'aprenentatge vital de com una noia es converteix en una dona adulta emancipada.

Llibre, honest i íntegre, que convenç per l’exercici de desgranament de la identitat femenina amb totes les seves ombres.


Gornick, Vivian, 1935-


divendres, 12 de gener del 2018

"Tres llums" de Claire Keegan

Claire Keegan ens regala una minúscula i íntima joia, “Tres llums” (narració traduïda al català de l’original “Foster”, a quatre mans).

L’autora ens dóna la mà i ens submergeix cap a l’interior d’una nena enviada a viure temporalment a casa d’un matrimoni sense fills.

És membre d’una família nombrosa. Tocada per la pobresa. En la Irlanda rural de principis dels vuitanta. Que de sobte, es troba en un lloc estrany.

Una cuina que barreja olors. Una habitació amb un llit humit. Un pou silenciós. Veus que no coneix.

Com una pluja fina, els sentiments de la nena ens penetren endins poc a poc, i amb aquests descobrim els adults que l'acompanyen.

Què diuen. Què callen. I el perquè ho fan.

Keegan, fent un ús magistral de la paraula ens apropa i ens allunya emocionalment de la narració i ens revela, amb aquest do que té, que l’eix central de la novel·la és 

‘la necessitat de que el pare HI SIGUI’.

“[...] La dona puja i es canvia i torna a baixar vestida amb la camisa de dormir. El Kinsella m’ha tret les sabates [...]”


Genial, bella i potent obra!

dissabte, 23 de desembre del 2017

“La ridícula idea de no volver a verte” de Rosa Montero

“La ridícula idea de no volver a verte” de Rosa Montero es

Novel·la. Assaig. Memòries. Biografia. De tot una mica.

Lliure.

L’autora escriu sobre les vivències de Marie Curie, sobretot després de la mort del seu marit Pierre. Experiències que ajunta amb les seves una vegada va morir la seva parella Pablo. Íntims tresors de les dues #dones

La mort i el dolor són el marc per celebrar la vida i la llibertat.

Bella. Subtil. Engranatge d’anècdotes i sentiments. De moments, que s’han de pair mica en mica.

Bonics pensaments i reflexions. 

Records. Desitjos. Confessions. Fotos.

Frases brillants i cites que rellegeixo i anoto.

“El arte en general, y la literatura en particular, son armas poderoses contra el Mal y el Dolor”
“El arte es una herida hecha luz” [George Braque]
“La literatura, como el arte en general, es la demostración de que la vida no basta” [Fernando Pessoa]

Montero, amb la seva escriptura tan propera, aconsegueix  de totes totes la meva admiració per Marie Curie.


Curie, Marie, 1867-1934
Montero, Rosa, 1951-

dijous, 23 de novembre del 2017

"La Oculta" d'Hèctor Abad Faciolince

“La Oculta” d’Héctor Abad Faciolince t’embolcalla i t’arrossega per bells i aromàtics paisatges colombians.

Medellín, la capital. Antioquia, el departament. Jericó, el municipi. I “La Oculta”, la finca que han heretat els germans Pilar, Eva i Antonio.

L’autor es posa a la pell dels últims hereus (Pilar, Eva i Antonio) i els dóna, per torns, la paraula. Entre els tres relaten una història que ve de sis generacions enllà i ho fan a partir de les pròpies vivències.

Pilar. La gran. Viu a "La Oculta". Tradicional. Casada des dels 18. Amb 5 fills. Forta. Convençuda (no és resignació) de que les coses són com són i que no val la pena rebel·lar-se. Seguiran sent així.

Eva. No vol saber res de “La Oculta”. Exmarits i molts amants. No vol propietats. Res de lligams. Fan nosa.

Antonio. El petit. Homosexual. Es passa mitja vida provant diferents relacions i l’altra mitja en parella. Fuig a Nova York on la seva condició no és estigma. Enyora “La Oculta”.

Ancestres. Gens. Colonització. Memòria. Cavalls. Ocells. Vaques. Llac. Cafè. Aromes. Guerrillers. Paramilitars. Violència. Negociants.

L’Antonio investiga la genealogia familiar, en té necessitat.  Ens explica la història de les diferents generacions al llarg de dos segles fins arribar a la seva.

L’Eva i la Pilar relaten la història més recent de la veritable protagonista de la novel·la, “La Oculta”. 


La finca. El lloc. Els amalgama a tots.

Abad explica un relat dur que destil·la grans emocions i una espectacular bellesa.

Pur Art!