“El pavelló núm. 6 d’Anton Txékhov és
una obra escrita a finals del s.XIX.
El pavelló en qüestió és un edifici esgavellat
i misèrrim, saturat d’ignorància, d’un hospital rural on si alberguen els pocs orats
del poble. La narració ens capbussa en la vida rutinària i desesperançada del
doctor Andrei Iefímitx Ragin, la seva relació amb els pacients, amb l’arrogant
i atroç Nikita, guarda del pavelló, i amb altres col·legues de professió i
conciutadans.
Des de la primera pàgina, s’entreveu
la clara intenció crítica de Txékhov cap a la seva societat, la qual no s’adona
de que hi ha components equivocats en el seu mecanisme que resten hermètics
sota l’aparença enganyosa de dignes institucions.
Anton Txékhov amb la seva singular escriptura
ens submergeix a través d’aquest breu relat en una història d’un metge perdut
en el pavelló número 6 d’un hospital a la recerca de la intel·ligència.
I la troba, sí! En un interlocutor, l’Ivan
Dmítritx, amb qui pot debatre sobre el què és humà i el què es diví. Però el
món és mediocre i la societat tan repressiva que acaba considerant-los perillosos
a tots dos.
Bogeria. Prejudicis. Indiferència.
Aterratge en una realitat d’idees que dona forma a l’opressió i a l’angoixa
existencial kafkiana que alimentarà l’imaginari de les lletres del segle
següent.
Pensar per evolucionar. Contrastar
criteris, opinions i sentiments per poder avançar en el desenvolupament de
l’espècie humana.
“Quin jove més agradable! -va pensar l’Andrei Iefímitx mentre tornava a
casa seva-. En tot el temps que fa que visc aquí, ell és el primer amb qui es
pot parlar. Sap raonar i s’interessa precisament pel què cal.”
“El pavelló núm. 6” és un retrat cruel
i malforjat de la bogeria institucionalitzada; un conte de terror i tensió
moral que critica a qui permet que els companys d’espècie es perdin en un infern
burocràtic i s’oblidin, absolutament, de pensar en ells una vegada tancats en
un edifici maleït i abatut.
