dilluns, 2 d’abril del 2018

"Vincles ferotges" de Vivian Gornick


Vivian Gornick relata a “Vincles ferotges”, en primera persona, les múltiples giragonses que modelen la identitat d’una dona adulta, ella.

La narradora es troba setmanalment amb la seva mare. 

Passegen per Nova York. Xarren. Recorden. I d’aquesta manera reconstrueix la seva infància i adolescència en un bloc de pisos de famílies jueves al Bronx.

Gornick es projecta en dos referents femenins.

La seva mare. De costums rígids i de caràcter fort. Satisfeta amb els seu matrimoni. Resignada en la seva viudetat. I tot una senyora respectable entre els veïns.

La Nettie. Veïna de replà. També vídua. Pol oposat a la seva mare. Immigrant ucraniana. Atractiva i sensual. Amb un fill i una vida desordenada. I que busca la companyia i escalfor en els homes.

Gornick, mot rere mot, narra com interioritza en el temps el què és socialment acceptat: el rol de la seva mare. I transmet com ella, tot i no ser acceptat per les altres, se sent més atreta pel comportament de la Nettie.

La consciència de ser muller conviu amb la indefugible atracció pel paper de ser l’amant.

Fa cinquanta anys entraves en un armari
tancat que deia “matrimoni”. Dins l’armari
hi havia dos conjunts de vestits tan encarcarats
que s’aguantaven drets. La dona es posava el vestit
que deia “muller” i l’home es posava el vestit
que deia “marit”. I ja estava. Desapareixien dins
dels vestits. Avui, no fem el pas. Ens quedem
plantats aquí, nus. Res més.

L’autora reprodueix matisos complicats i contradiccions que emmotllen la seva relació mare-filla al llarg del temps.  Mostra el xoc entre una filla i una mare.

Ràbia. Impotència. Incomprensió. Alts i baixos.  

Filla universitària, satisfeta en el seu món de les idees i el pensament, que defuig de la ordinarietat.

Mare poc cultivada. Basta i vulgar. Limitada al món del veïnat.

Són instants que causen rebuig a l'autora però que, assumeix, formen part de la seva identitat.

Totes érem massa complaents amb nosaltres mateixes. La Nettie volia seduir, la mare volia patir, jo volia llegir. Cap de nosaltres era prou disciplinada per perseguir amb èxit la vida ideal d’una dona normal. I, sens dubte, cap de nosaltres ho va aconseguir.

A “Vincles ferotges” Gornick parla sense embuts d’una dona, d’ella, que troba el benestar, [ensopegant, i molt, és clar], en el cultiu intel·lectual de sí mateixa. 

Vivian Gornick fa  reflexions de gran lucidesa. 

Més enllà de la relació amb la seva mare “Vincles ferotges” és l'aprenentatge vital de com una noia es converteix en una dona adulta emancipada.

Llibre, honest i íntegre, que convenç per l’exercici de desgranament de la identitat femenina amb totes les seves ombres.


Gornick, Vivian, 1935-


divendres, 12 de gener del 2018

"Tres llums" de Claire Keegan

Claire Keegan ens regala una minúscula i íntima joia, “Tres llums” (narració traduïda al català de l’original “Foster”, a quatre mans).

L’autora ens dóna la mà i ens submergeix cap a l’interior d’una nena enviada a viure temporalment a casa d’un matrimoni sense fills.

És membre d’una família nombrosa. Tocada per la pobresa. En la Irlanda rural de principis dels vuitanta. Que de sobte, es troba en un lloc estrany.

Una cuina que barreja olors. Una habitació amb un llit humit. Un pou silenciós. Veus que no coneix.

Com una pluja fina, els sentiments de la nena ens penetren endins poc a poc, i amb aquests descobrim els adults que l'acompanyen.

Què diuen. Què callen. I el perquè ho fan.

Keegan, fent un ús magistral de la paraula ens apropa i ens allunya emocionalment de la narració i ens revela, amb aquest do que té, que l’eix central de la novel·la és 

‘la necessitat de que el pare HI SIGUI’.

“[...] La dona puja i es canvia i torna a baixar vestida amb la camisa de dormir. El Kinsella m’ha tret les sabates [...]”


Genial, bella i potent obra!

dissabte, 23 de desembre del 2017

“La ridícula idea de no volver a verte” de Rosa Montero

“La ridícula idea de no volver a verte” de Rosa Montero es

Novel·la. Assaig. Memòries. Biografia. De tot una mica.

Lliure.

L’autora escriu sobre les vivències de Marie Curie, sobretot després de la mort del seu marit Pierre. Experiències que ajunta amb les seves una vegada va morir la seva parella Pablo. Íntims tresors de les dues #dones

La mort i el dolor són el marc per celebrar la vida i la llibertat.

Bella. Subtil. Engranatge d’anècdotes i sentiments. De moments, que s’han de pair mica en mica.

Bonics pensaments i reflexions. 

Records. Desitjos. Confessions. Fotos.

Frases brillants i cites que rellegeixo i anoto.

“El arte en general, y la literatura en particular, son armas poderoses contra el Mal y el Dolor”
“El arte es una herida hecha luz” [George Braque]
“La literatura, como el arte en general, es la demostración de que la vida no basta” [Fernando Pessoa]

Montero, amb la seva escriptura tan propera, aconsegueix  de totes totes la meva admiració per Marie Curie.


Curie, Marie, 1867-1934
Montero, Rosa, 1951-

dijous, 23 de novembre del 2017

"La Oculta" d'Hèctor Abad Faciolince

“La Oculta” d’Héctor Abad Faciolince t’embolcalla i t’arrossega per bells i aromàtics paisatges colombians.

Medellín, la capital. Antioquia, el departament. Jericó, el municipi. I “La Oculta”, la finca que han heretat els germans Pilar, Eva i Antonio.

L’autor es posa a la pell dels últims hereus (Pilar, Eva i Antonio) i els dóna, per torns, la paraula. Entre els tres relaten una història que ve de sis generacions enllà i ho fan a partir de les pròpies vivències.

Pilar. La gran. Viu a "La Oculta". Tradicional. Casada des dels 18. Amb 5 fills. Forta. Convençuda (no és resignació) de que les coses són com són i que no val la pena rebel·lar-se. Seguiran sent així.

Eva. No vol saber res de “La Oculta”. Exmarits i molts amants. No vol propietats. Res de lligams. Fan nosa.

Antonio. El petit. Homosexual. Es passa mitja vida provant diferents relacions i l’altra mitja en parella. Fuig a Nova York on la seva condició no és estigma. Enyora “La Oculta”.

Ancestres. Gens. Colonització. Memòria. Cavalls. Ocells. Vaques. Llac. Cafè. Aromes. Guerrillers. Paramilitars. Violència. Negociants.

L’Antonio investiga la genealogia familiar, en té necessitat.  Ens explica la història de les diferents generacions al llarg de dos segles fins arribar a la seva.

L’Eva i la Pilar relaten la història més recent de la veritable protagonista de la novel·la, “La Oculta”. 


La finca. El lloc. Els amalgama a tots.

Abad explica un relat dur que destil·la grans emocions i una espectacular bellesa.

Pur Art!


dimecres, 1 de novembre del 2017

“Per què ens estimem les dones" de Mircea Cărtărescu

Mircea Cărtărescu a “Per què ens estimem les dones” recrea records de la seva vida. 

Ens explica, sense por, els sentiments i les fantasies que les dones li provoquem.

Ho fa en vint-i-un ambiciosos relats coberts d’un embolcall oníric.

Llegeixo.

Un breu assaig filosòfic. Un relat literari. Un poema en prosa. Una reflexió...

On s'hi desvetlla de forma poderosa.

L’amor. La bellesa. El sexe. L’amistat. La vida.

Mentre llegeixo el ritme canvia.

Pausades anotacions. I de sobte, un lirisme desenfadat.

[...] em va despertar el xerric fort del dormitori. Aleshores vaig veure la comptessa escolant-se, violentament il·luminada per les estrelles per un cantó, tenebrosa i enigmàtica per l’altre. Vaig veure volar l’ovella que va esclafir al costat del llit. La comtessa va ficar-se al llit al meu costat i feia una pesta a whisky que tombava d’esquena. La comtessa em va posar la mà a l’entrecuix i em va ficar a la boca la llengua amb la boleta metàl·lica al mig. Vaig abraçar el cap de la comtessa al pit i vaig notar els cabells repartits en milers de pues rígides per la laca seca. [...]


Volcànic Cărtărescu! En vull més...


dilluns, 28 d’agost del 2017

"Una mariposa en la máquina de escribir" de Cory Maclauchlin

CoryMacLauclin dedica “Una mariposa en la máquina de escribir” a J. Kennedy Toole, autor que aconsegueix l’èxit després de la seva mort. Maclauchlin repassa de manera cronològica la vida de Toole i ho fa paral·lelament a la creació i el desenvolupament de l’obra “La conxorxa dels ximples”.

La conxorxa dels ximples, obra que està al cim de la sàtira, i les desventures del seu excessiu protagonista, Ignatius J. Relly, va patir un sinuós camí per aconseguir sortir a la llum.

Rebutjada per un conegut editor novaiorquès i abandonada per Toole fins el seu suïcidi l’obra es va publicar finalment essent un èxit de crítica i comercial gràcies a l’entestament de la mare de l’autor que va lluitar-hi durant més d’una dècada.

La vida de Toole i l’extraordinària història de la novel·la té tots els ingredients d’una faula.

Escriptor rebutjat per la indústria cultural. Suïcidi de l’artista. Lluita inesgotable de la mare. Triomf i reconeixement pòstum de l’autor.  

MacLauchlin en fa una investigació seriosa i documentada mostrant-nos “la veritat” sobre l’autor i sobre el llibre. Gràcies a cartes, textos, testimonis d’amics, companys, alumnes i familiars de Toole es va matisant una versió molt propera a la realitat.

[fins el moment l’únic testimoniatge era el de la mare de Toole].

La mare és un personatge clau per la publicació del llibre però també un personatge egocèntric que cercava ser famosa a més de voler el reconeixement del seu fill. L’editor novaiorquès no és l’ogre que va provocar el suïcidi de l’autor sinó que va reconèixer la vàlua del llibre i volia millorar-lo...

C. Maclauchlin defuig sobretot de divagacions morboses com les raons del seu suïcidi o la seva suposada homosexualitat.

Aquest llibre ens presenta com transcorre la vida d’un geni i el seu tràgic desenllaç.

“Una mariposa en la màquina de escribir” és una lectura clau per entendre millor una novel·la meravellosa, escrita per un brillant escriptor que va patir una tràgica vida amb un prematur final.


Maclauchlin, Cory,
Toole, John Kennedy, 1937-1969

dilluns, 14 d’agost del 2017

"Éramos unos niños" de Patti Smith




Éramos unos niños són les memòries d'un període de la cantant i poeta Patti Smith 

[Formidable talent]

i la seva relació amb el que va ser un dels seus amics de l'ànima, el fotògraf Robert Mapplethorpe que va revolucionar el món de la fotografia amb les seves fotos en blanc i negre
[Erotisme i sexualitat]

minimitzant-les fins a aconseguir una estètica en la qual es reflectia la seva complexa personalitat.

Art. Època irrepetible. Artistes carregats de creativitat. Nova York salvatge. Més viva que mai. Hotel Chelsea. Esclat cultural. Únic. Innombrables artistes.

Rebel·lió. Llibertat. Amor.

Il·lustrat amb 3 dibuixos i 27 fotografies en blanc i negre  Éramos unos niños està dividida en cinc capítols a través dels quals els dos artistes exploren diferents medis d’expressió.

Cultivats condiments donen

gust, contrast, substància i sosteniment a l’obra.

De ben segur que l’al·lusió que fa Smith a un diari que va escriure fins poc després que a finals de setembre de 1986 s'assabentés que Robert Mapplethorpe patia de SIDA incideix en l'exercici mnemònic i cronològic que va implicar filar prim en les diferents anècdotes, dades i dates que conformen el llibre. Però inextricable a aquest fet, s'adverteix que les seves memòries en l’entorn novaiorquès, inevitablement parcials i no exhaustives, estan matisades i passades pel sedàs d’una dona culta i serena que gairebé a cada pas pels seus records i relats, recorre a la cita d'un llibre, d’una dada històrica, d'un disc, d'un músic, d'un escriptor, d'un pintor, d'una obra d'art, d'una data,...


Apassionant lectura! 


Smith, Patti, 1946-
(Mapplethorpe, Robert, 1946-1989)