"I si fos veritat..." de Marc Levy

L’Arthur es troba quelcom molt valuós. Dins de l’armari. Només ell la pot veure. La seva vida no tornarà a ser la mateixa des d’aquest instant...

“I si fos veritat...” de Marc Levy és una bonica i entretinguda història. Un relat agredolç. Com la vida. Amb els seus moments dolços i els seus moments amargs.

L’autor defineix records d’infància. Sentiments perduts en el passat. Somnis innocents. El que va poder ser i no va ser*. L’ànima de les coses. També el destí com a força motriu.

Levi no fa ús de descripcions. Treballa enormement les definicions. I ens dóna llibertat.

M’imagino els personatges. Comprenc qui són. Sento la música. M’invento les imatges... I creo el final.

L’autor provoca una situació desesperada amb un final “feliç”. Presenta escenaris que sobrepassen els personatges. Circumstàncies més importants fins i tot que ells mateixos. I que els obliguen a canviar la seva manera de pensar i de considerar les coses.

Fotografia la fragilitat de l’ésser humà.

“I si fos veritat ...” és una història de sentiments. La força d’aquests ens pot fer diferents. Canviar la nostra manera d’actuar. Descobrir la nostra viva capacitat d’entrega i comprensió vers els demès.

Amor. Esperança. Ganes de viure. Felicitat. I estimació, la força més gran que existeix.

La vida és una aventura.

Novel·la romàtica on afloren sentiments meravellosos.

* Sempre he sentit amor per Antoine, però no he viscut aquest amor. Perquè he tingut por, por del teu pare, por de fer-li mal, por de destruir el que havia construït, por de confessar-me que m’havia equivocat. He tingut por de l’ordre establert, por de tornar a començar, por que les coses no funcionessin, por que tot fos un somni. No viure aquest amor ha estat un malson. Pensava en ell dia i nit, i m’ho prohibia. Quan el teu pare va morir la por va continuar, por de trair, por per tu. [...] Fill meu, he fet el millor que he pogut, el millor que ha pogut aquesta dona, amb les seves qualitats i defectes, però sàpigues que tu has estat tota la meva vida, la meva raó de viure, el millor i el més fort que m’ha passat.

“El Projecte Rosie” de Graeme Simsion

La síndrome d'Asperger es caracteritza per una limitació significativa de les capacitats de relació i comportament social.

Don Tilman és el protagonista d’“El Projecte Rosie”. És un tipus especial. Metòdic. De costums. Atípic. Diu les coses tal com ragen. I s’ho pren tot al peu de la lletra. 

Un geni amb una conducta poc habitual. Càlid i entranyable.

Don és professor de genètica a la universitat. Porta una vida rígidament estructurada i no aconsegueix tenir una segona cita amb les dones que surt. Aquest tema no el preocupa especialment. Sembla estar més tranquil sol que acompanyat. Però hi ha un problema. És coneixedor d’un estudi que assenyala que els homes que viuen en parella són més feliços i viuen més anys que els solters.

Vet aquí la qüestió! 

Així doncs, s’abocarà a redactar un obsessiu qüestionari que pretén avaluar els pros i els contres de les possibles candidates a convertir-se en la seva dona.

Senzill, no?

Però...ai las! Apareix la Rosie. Qui, lluny de ser la dona ideal (fuma, beu, és impuntual,...), el destarota completament.

A què s’ha atendre? A la passió romàntica al costat d'una dona que l’atrau per motius que desconeix? O a totes les raons calculades per les quals se n’hauria d’allunyar?

"El Projecte Rosie" és una comèdia romàntica. Fresca. Amb uns personatges ben construïts. De prosa amena i diàlegs brillants.

Graeme Simsion ens ofereix una història emotiva i carregada de sentit de l’humor.

...

I un tastet per anar fent boca...

- Lo siento, señor, pero tenemos normas de etiqueta.

Lo sabía. Estaba en negrita en su página web. Los caballeros debían llevar chaqueta.

- Si no hay chaqueta, no hay comida, ¿correcto?

- Más o menos, señor.

¿Qué iba yo a objetar a semejante regla? Estaba dispuesto a no quitarme la chaqueta en toda la comida. Seguramente en el restaurante había aire acondicionado a una temperatura acorde con dicha exigencia.

Seguí avanzando hacia la puerta del restaurante, pero el empleado me cerró el paso.

- Lo siento, a lo mejor no me explicado con claridad. Tiene que llevar chaqueta.

- Llevo chaqueta.

- Me temo que exigimos algo más formal, señor.

El empleado del hotel señaló su propia chaqueta como ejemplo. Para defender lo que ocurrió a continuación, me remito a la definición de chaqueta del Oxford English Dictionary (Compacto, 2.ª edición): “Prenda exterior que cubre el tronco”.

También quiero subrayar que la palabra “chaqueta” aparece en las instrucciones para el cuidado de mi relativamente nueva y absolutamente limpia “chaqueta” de Gore-Tex. Pero al parecer la definición del empleado se limitaba a “chaqueta de vestir convencional”.