“María Estuardo” de Stefan Zweig

Stefan Zweig relata la tràgica vida de la molt prematura hereva del regne escocès, Maria Stuart (1542-1587). L’autor retrata tota una època i ens concilia, una vegada més, amb la història i la cultura universal.

[…] Pues el calvinismo de John Knox no representa simplemente, en modo alguno, una renovación reformadora de la Iglesia, sino un severo sistema de Estado teocrático, y con ello, hasta cierto punto, un grado superlativo del protestantismo […] ¡Qué enojoso tiene que ser este tenebroso fanatismo para María Estuardo, de opiniones absolutamente humanas y humanísticas! […] nada más insoportable que la orgullosa rigidez que prohíbe la risa y considera la belleza como un crimen, que quiere destruir todo lo que es querido por ella, esas alegres formas de los usos sociales, música, poesía y danza, y que además aquí, en un mundo ya por sí mismo tétrico, todavía adopta un carácter más especialmente tétrico. […] p. 58 – 59

Maria d’Escòcia és un dels personatges més enigmàtics i apassionants d’aquella època. La seva vida i les seves desgràcies han desvetllat l’interès de diversitat d'estudiosos.

Educada de manera refinada i culta a França, l’adhesió al catolicisme en la brogent època de les revoltes protestants, la complicada política successòria a Anglaterra i  la fragilitat política del regne d'Escòcia la van convertir en una astuta traïdora i, alhora, en una santa de l'Església catòlica.

Stefan Zweig escorcolla amb destresa per tots els racons de la personalitat de Maria Stuart i n’extreu evidències que es desconeixien i que fan més humana la reina d’Escòcia.

A María Estuardo el biògraf analitza, fil per randa, el comportament de la reina escocesa, les seves decisions, les seves passions, el seu orgull, els seus errors, els seu àrids matrimonis i els seus desitjos eròtics.

[…] De una especie de amor que, porque no se intimida ante el peligro y la muerte, puede ser llamado verdaderamente heroico, siempre será María Estuardo el acabado ejemplo; ella, que sólo una vez supo dar vida a una pasión, pero que la llevó hasta los últimos límites emocionales: hasta la extinción y hasta la destrucción de sí misma. […] esta ley eternamente valedera de la ciencia del alma de que casi siempre una pasión del más alto grado va precedida, como escalón, de otra anterior y más pequeña, la desplegó magníficamente Shakespeare, el mejor conocedor de las almas, en su poesía dramática. […] p. 161-162

Aprofundeix en l'aproximació de l’ànima i la ment de la protagonista, excel·leix en el desplegament de trames i ens condueix, com en una novel·la o una peça teatral de Shakespeare, per un bastiment sociopolític en el qual els protagonistes de la història executen les seves vides.

[…] no tiene todavía veinticinco años y, sin embargo, realmente está ya terminada su vida verdadera. Todo lo que el mundo es capaz de dar en plenitudes lo ha gozado y lo ha padecido ya; ha ascendido a todas las alturas de lo terreno y medido todas las profundidades. En el más reducido espacio de tiempo, en la más monstruosa tensión del alma, ha experimentado las cosas más opuestas; ha enterrado a dos maridos, ha derrochado dos reinos, ha pasado por una prisión y por el negro camino del crimen, y siempre ha vuelto a subir, con renovado orgullo, por las gradas del trono y del altar. […] p. 268

Stefan Zweig, escriptor capital en el gènere biogràfic, repassa de manera impecable la vida de la llegendària reina, Maria Stuart i la recrea de manera excepcional, intel·ligent i única.

"El Aguafiestas Benedetti" de Mario Paoletti

 

D’una llarga i autèntica conversa entre Marios, el Paoletti, professor i escriptor argentí, i el Benedetti, un uruguaià qui ha universalitzat la seva literatura, neix aquesta peculiar i entranyable biografia a l’estil Stanislavsky.[1]

“El Aguafiestas Benedetti” de Mario Paoletti és un treball revelador i fascinant. Mario Paoletti ha sabut captar l’essència, la visió del món, les petjades més expressives d'aquest gran escriptor.

Mario Benedetti va ser novel·lista, poeta, contista, dramaturg, assagista i protagonista de multitudinaris recitals, qui sempre va saber mantenir-se en la senzillesa i la transparència, moderat en els seus hàbits, i fervent en les seves idees.

“El Aguafiestas Benedetti” és un llibre de confessions, un passeig llarg i apassionant per la nostàlgia, on els sentiments i les emocions són fecundes protagonistes.

Paoletti presenta amb ritme, estil i caràcter, expressius personatges que bateguen en una vida atzarosa.

Nascut el 14 de setembre de 1920 a Paso de los Toros, Uruguai, Benedetti va anar a viure des de ben petit a Montevideo, la capital del seu país natal.

Taquígraf, venedor, caixer, periodista, traductor i, fins i tot, funcionari públic, Benedetti va decidir convertir-se en escriptor durant la seva estada a Buenos Aires, Argentina, a principis de la dècada de 1940.

L'escriptor va publicar el seu primer llibre de contes titulat  "Esta mañana" l’any 1949 i un any després el seu poemari " Solo mientras tanto ". 

[…] Mario publicará ese año su libro de cuentos “Esta mañana” […] donde van dibujándose cada vez con mayor nitidez los personajes por excelencia benedettianos: varones y mujeres poco interesantes que se meten en amores o desamores tampoco demasiado interesantes, una clase de ”material“ literario que los autores de la época preferían rechazar, porque la verdad es que ayudaban muy poco al lucimiento del autor.[…] p. 76

Casat ja amb Luz López, el seu amor etern, l'escriptor es va estrenar com a novel·lista amb "Quien de nosotros" (1953). No obstant, es farà popular més endavant, amb "Poemas de oficina" (1956), gràcies a la seva temàtica urbana i a un estil considerat “no poètic” en aquella època.

Revolucionari per naturalesa, Benedetti es va convertir en un dels personatges més polèmics del seu país durant la dictadura de la dècada de 1970; la seva obra es va convertir en una mena de crida a la presa de consciència davant la crisi política de país.

[...] Pero el proyecto de MB, por primera vez, no es exclusivamente literario: quiere que sirva, también, para abrir los ojos y despertar conciencias. O sea, el viejo y complicado proyecto de unir lo útil a lo agradable (otros le llamarán “literatura comprometida”). [...] p. 106

[...] él no quiere escribir panfleto sino literatura, pero “literatura de emergencia”; “es decir, directamente motivada por la coyuntura y también claramente designada a desempeñar una función social o política, pero no como panfleto sino como literatura [...]” p. 133-134

Obres com "La Tregua" (1960), traduïda a 19 idiomes i portada al cinema i al teatre, o "El país de la cola de paja" (1959) van ser l'avantsala de l'activitat política a la qual l’escriptor es va llençar i que el va portar l’any 1973 a l'exili.

Argentina, Perú, Cuba i Espanya es van convertir en la seva segona casa i en els refugis d’escriptura d’èxits literaris com "Con o sin nostalgia" (1977), "Viento del exilio" (1981), "El amor, las mujeres y la vida" (1995) y "Buzón del tiempo" (1999).

Al llarg de la narració, biògraf i biografiat s’identifiquen i es fusionen, per moments, en un sol narrador. Benedetti irromp amb la seva forta personalitat en l'escriptura de Paoletti. La capacitat de recerca i la força indagadora de Paoletti fa que Benedetti es converteixi en una figura summament reveladora. El diàleg, que gairebé no s’hi aprecia, roman als dos en records, en situacions, en coincidències polítiques.

El text, amb el diàleg Benedetti-Paoletti implícit, aborda tres temes altament destacats: l'Uruguai (el seu paisito), la revolució cubana i com aquesta va percudir en l'autor i la forma personal de com Benedetti va afrontar la seva vida i la seva literatura.

Sobre aquestes tres vessants i amb essencialitats com els valors ètics, els comportaments coherents i un heroisme quotidià que porta per bandera la dignitat, Paoletti construeix el seu discurs.

[…] Al escritor Benedetti le habrán de apasionar, andando el tiempo, estas fronteras entre lo excelso y lo no tan excelso. ¿Dónde está el límite entre la dignidad magnífica y la obstinada terquedad? Y, también, aunque esto no tuviera que ver con su padre, sino con él: ¿en qué momento la prudencia se puede transformar en cobardía? […] p. 25

“El Aguafiestas Benedetti” de Mario Paoletti és una biografia l’essència de la qual és el rebuig a l'abdicació, la capacitat de lluita fins al final i rigorosos principis ètics i estètics.

Completa l’obra un epíleg con orejas de negro del mateix Paoletti i una complerta i ben estructurada bibliografia fins la data d’edició del llibre (1995).

Ineludible!

---

[1][…] porque estoy empeñado en aplicar el “método Stanislavsky” […]  (a l’epíleg de Mario Paoletti p.213)

Veure : Viquipèdia. L’enciclopèdia lliure. “Sistema Stanislavski” https://ca.wikipedia.org/wiki/Sistema_Stanislavski

"Esa vida que no es mía" de Leonor Paqué

Enceto el juny de 2020 amb “Esa vida que no es mía”, la quarta novel·la de Leonor Paqué.

Paqué, narradora de sensibilitat exquisida.

A les primeres pàgines llegides ja detecto aquesta [tan seva] mirada minuciosa, una gran càrrega poètica i un estil una mica més lleuger que en l’anterior novel·la (Lo que callamos).

L’obra està escrita amb una pura intenció de crear Literatura (amb majúscules).

De prosa delicada, molt descriptiva i plena d’imatges.

El sol la deslumbra y ella se encuentra, no sabe cómo, en lugar de rodeada por toda la algarabía playera, las canciones de radios y aparatos, los reclamos de los vendedores ambulantes, los olores a cremas y lociones, a sal del mar y elásticos de bañadores, a sudor y pieles tostadas…, […] Se incorpora, sin importarle si su gesto arrastra arena que pueda molestar a los que comen cerca bocadillos y porciones de pizza, tortillas y ¡hasta una olla exprés se han traído los del grupo de cincuentones, arremolinado bajo una campana de sombrillas multicolores!

L’escriptora secciona l’obra en dues grans parts, la ventana i buenas chicas. Les divideix en capítols, sense títol. Domina plenament la tècnica literària i és evident la seva finalitat de voler dotar de profunditat i perspectiva el text. Aquesta clara voluntat diferenciadora, ens acosta a les protagonistes del relat.

Leonor Paqué va entreteixint diferents veus de dona i mostra com aquestes afronten el desig de gaudir del que està vivint una altra.

La seva redacció, d’extraordinari realisme, fa que intuïm cada personatge.

Sera. Amanda. Maira. Carmela. Álvaro. Eleuterio.

Missatges instantanis al mòbil. Diàlegs. Narrador omniscient. Primera persona. Cartes via correu electrònic.  

Martes 07:05 

Gracias mi vida
la sonrisa la noto prendida
en el hueco de una costilla
que ayer te acogió 

Anhel. Idealització. Fantasies. Amor. Amistat. Passió. Erotisme. Suspens...

Como el aleteo de una mariposa, así lo siento. Mi piel, toda entera, es un ala finísima, vibrante, sensitiva hasta lo infinitesimal, aletea el placer, delicado, una cadencia refinada de alas en las entrañas, colores sin definir, sin renglón en el diccionario, colores redondos y triangulares, en óvalo, colores cálidos, tibios, polvo de olor que se difunde desde el vientre hasta la nuca, brilla una mariposa, descansa, mecida en la corola de una flor abierta. Y luego, insospechada, pliega las alas sobre la línea de su cuerpo, apenas un trazo, se expande, liviana, agita colores y triángulos, rombos, óvalos, fulgor eléctrico, alza el vuelo, arriba, arriba, más alto, hasta perderse hacia un firmamento nítido, donde tiembla y se diluye.

Leonor Paqué relata una encisadora i sinistra història.

“Esa vida que no es mia” és una obra escrita amb delicadesa, que vessa sentiment i bellesa expressiva.

La novel·la està editada per Latiovisual Cultura

"Sense nostàlgia" de Feliu Formosa

Torno al Feliu Formosa l’última biografia que em va deixar, la de Shakespeare. Aquest cop no em pot passar res de la seva biblioteca de Barcelona. Tampoc podem seure a parlar a casa seva, a Igualada. Ens trobem a la plaça de l’Ajuntament, tots dos amb mascareta (la seva és feta a casa).

M’emporto el seu “Sense nostàlgia”. També una autobiografia d’un reconegut actor. - Se m’acut deixar-te aquest llibre, em diu. Saps que el Kirk Douglas s’ha mort recentment amb cent-quatre anys?

Agafo el llibre “Sense nostàlgia” de Feliu Formosa i començo a llegir.

Formosa camina amb la Clara, la seva filla, per Sabadell. Evoca aquesta ciutat, on va néixer. Me l’imagino davant meu, dialogant.

Continuo llegint. L’escolto, atenta. Ho fa fàcil, el Feliu.

Retrata exquisidament els components de les famílies paterna i materna. Al mateix fer, contraposa ideals i classes.

L’infant, poc conscient, viu temps convulsos. La Guerra civil.

Formosa relata la militància del seu pare, l’exili a França d’aquest i les dures condicions de vida al camp de refugiats. I explica com, mentrestant, la mare i ell suporten el fred, la foscor, la pobresa.

Continua amb la narració, està plena d’anècdotes. Moltes explicades amb una delicada ironia.

El pare torna a casa i els tres es traslladen a Barcelona. Explica la trajectòria escolar i el seu primer contacte amb el teatre, la música, els llibres.

Descobreixo d’aprop el despertar de la seva vocació literària i quins són els primers poemes que escriu. En castellà.

[...] Atesa la meva creixent afició a la lectura, la distància respecte a la resta dels companys era cada vegada més gran. Recordo que va ser aleshores quan vaig començar a comprar llibres, sobretot de l’editorial Losada de Buenos Aires i de la col·lecció Austral. Dels poetes de la generació del 27, vaig començar a interessar-me sobretot per Lorca, Alberti i Hernández. M’interessava per la poesia, la narrativa i el teatre (Lorca, Casona i Jacinto Grau, així com Sartre, de qui vaig adquirir el seu teatre, tot en edicions argentines que encara conservo). La lectura del Romancero gitano lorquià em va fascinar tant, que l’any 1951 vaig escriure deu romances i deu coples breus. [...]

I el relat s’acaba l’any 1951. La vaga de tramvies ens recorda la seva militància política.

[...] Era la primer reacció massiva contra el règim franquista […] En un dels carrers vaig veure una multitud que se m’apropava. No duien cap pancarta ni cridaven cap consigna. Devien anar a reunir-se amb alguna manifestació més gran. Quan van ser a la meva altura, vaig començar a caminar al seu costat. [...]

“Sense nostàlgia” és un plaent llibre de les memòries de Feliu Formosa transcorregudes durant el període 1934-1951 i que rememoren la guerra civil i la postguerra.

Joia literària.

“Moments estel·lars de la humanitat” de Stefan Zweig

Stefan Zweig, un altre cop. En soc addicta. Aquesta vegada he agafat de les prestatgeries de casa unes minuatures històriques.

[...] un llibret, Moments estel·lars de la humanitat -llegit a totes les escoles-, en poc temps va arribar als 250.000 exemplars a Biblioteca Insel; en pocs anys m’havia creat allò que, en la meva opinió, representa l’èxit més valuós per a un escriptor: un públic, un grup fidel, que sempre esperava i comprava el llibre següent, que em feia confiança i al qual no podia defraudar [...] era corprenedor veure casualment en una llibreria alemanya que hi entrava un petit batxiller i, sense reconèixer-me, demanava els Moments estel·lars i pagava el llibre amb els seus migrats estalvis. [...] (El món d’ahir, memòries d’un europeu, Stefan Zweig).

Zweig instrueix delectant. Narrador com cap, i tal i com fa un dramaturg, està atent als drames i conflictes tràgics en la vida dels individus i els pobles, i ens mostra instants decisius de la història que "resplendents i immutables com estrelles, brillen en la nit de la fugacitat".

Són catorze miniatures pictòriques que abasten des de l'any 44 AC, amb Ciceró com a víctima i testimoni de l'enderrocament de la vella res publica sota la dictadura dels nous cèsars, fins a 1919, any en el qual el president Wilson fracassa a l'intentar realitzar l'ideal d'una pau eterna a l'Europa acabada de sortir de la Gran Guerra.

[...] Ciutadà de l’eterna república de l’esperit més que no pas de la república de Roma, castrada per la dictadura de Cèsar, la seva vida ja sembla la d’un filòsof. Per fi, el professor de la justícia terrenal ha après l’amarg secret que qualsevol home dedicat als afers públics al capdavall acaba sabent: que a la llarga no es pot defensar la llibertat de les masses sinó només la pròpia, la llibertat interior. [...]

L’autor fa desfilar grans homes: Núñez de Balboa, Goethe, Händel, Tolstoi, Dostoievski, Napoleó o Lenin. També presenta petits homes, fracassats: el capità Rouget, creador de la Marsellesa o el mariscal Grouchy.

Zweig s’interessa per detalls i atzars que solen passar desapercebuts en els llibres de la Història Universal; fortuïtats que decideixen la història del món. La Kerkaporta, la porta oblidada, a través de la qual els geníssers envaeixen Bizanci, la derrota de Waterloo causada per la indecisió, o la cobdícia febril d'or que fa que Suter perdi tota Califòrnia.

Stefan Zweig, sempre sensible en vers les víctimes, confronta consciència i violència, tolerància i força bruta. L'escriptor verifica com la victòria endureix l'ànima dels que triomfen, i com la derrota estampa solcs, profunds i dolorosos, en l'ànima dels vençuts.

Siguin grans obres d'art o bé colossals aventures d'exploració geogràfica, Zweig no amaga la seva admiració per l'esperit èpic d'aquest misteriós taller de Déu que és la història (paraules de Goethe), en el qual herois refermats pel dolor o el treball, lluiten no només contra les resistents naturalesa i societat, sinó també contra les seves pròpies febleses.

Toca llegir-lo!

"Sòfocles: tragèdies" versions de Joan Casas i Feliu Formosa

Mes d’abril de 2020. A casa.

M’ha vingut molt de gust fer la lectura íntegra de l’obra d’un clàssic.

En veu alta, he llegit les versions de Joan Casas i Feliu Formosa de les tragèdies de `Sòfocles’.

En vers i en català.

Vet aquí un bonic fragment d’Antígona. Fascinant!

EL COR:

Hi ha moltes meravelles! Però res

que sigui més meravellós que l’home.

Ell, més enllà de la mar alta, sota les tempestes del sud,

fa via

més enllà dels onatges borrascosos.

I la més gran de les deesses, la Terra

inconsumible, infatigable, es ell qui la turmenta

amb l’anar i venir de les relles,

i la regira d’any en any amb les seves cavalleries.

La tribu dels ocells de vol lleuger,

i les hordes de les bèsties salvatges

i les criatures marines,

tot ho captura i ho atrapa

dins els torterols de les seves xarxes,

ell, l’home hàbil. Domina

amb els seus ardits els animals feréstecs

de les muntanyes. Menarà sota el jou

el cavall de bescoll pelut

i l’infatigable brau de la serra.

La paraula, alè del pensament

i les passions cíviques,

tot això s’ho ha ensenyat ell mateix,

i com defugir els trets de les glaçades

dures de suportar per al qui dorm al ras,

i els de les males pluges.

Cap camí no li és defès,

L’avenir s’obre davant seu.

Només de la mort no es pot escapar,

però ha trobat remei

per a les malalties intractables.

Amb el seu enginyós saber,

que supera tota expectativa,

avança cap al mal o cap al bé.

Si observa les lleis del país

i respecta la justícia que els homes

han promès d’observar jurant pels déus,

la ciutat serà gran, però, si una audàcia excessiva

neix dintre seu, s’exclou de la ciutat.

Que no s’assegui a la meva llar

ni comparteixi el meu pensament

el qui actua d’aquesta manera.

"Shakespeare. La biografía" de Peter Ackroyd

Dijous 12 de març a les 12.00h de matí, a Igualada.

Faig una de les visites regulars a Feliu Formosa, savi literat, qui m’aconsella sobre lectures de biografies. Aquest cop em proposa un recorregut per la vida del més cèlebre dels dramaturgs britànics, William Shakespeare. L’obra està escrita per Peter Ackroyd, novel·lista i biògraf de reconeguda trajectòria.

Formosa m’explica que hi ha hagut varis debats sobre la identitat del geni i que Ackroyd és dels biògrafs qui creu que Shakespeare és Shakesperare. Surto feliç de casa del mestre, com sempre; amb un gran llibre a les mans.

El món sencer fa d'actor

[…] Resulta interesante que a lo largo de su trayectoria jamás alabase a otro dramaturgo. Fue enormemente ambicioso, enérgico e ingenioso. ¿Cómo podría haber concebido, si no, esa gran variedad de obras históricas a una edad tan temprana? […] No existe otro escritor con una entidad tan coherente y consistente en la comedia, la tragedia, el verso, la prosa, el romance y la historia. Se plagia y parodia a sí mismo. Sus resonantes palabras sobre el amor y la obsesión en los sonetos se hacen eco […]

Shakespeare, la biografia de Peter Ackroyd és tot un panorama cultural de l'Anglaterra isabelina (s.XVI). El biògraf ens convida a entrar no només al cèlebre teatre, El Globe, en el qual es van representar les seves peces i on hi penja a l’entrada un cartell que hi diu “Totus mundus agit histrionem” sinó que ens passeja entre bambolines i antics camerinos i ens fa partícips de l'ambient íntim i professional dels actors. L’autor, en cadascuna de les pàgines, presenta els personatges com a agents transmissors d'una cultura escrita amb lletres majúscules.

[…] Shakespeare fue el primer dramaturgo inglés que convirtió el canto en parte inseparable del género dramático, por lo que podemos considerarlo el padre del teatro musical. […] combinó la “ingeniosidad del discurso” con “la gracia de la acción”. La vida del teatro se componía de personajes y movimiento. […]

Otelo, Desdèmona, Ofèlia, Macbeth, el rei Lear, Hamlet, ... són els protagonistes socials d'una ciutat com Londres que creix cap a fora; i també cap endins.

Ackroyd descriu a la perfecció l'ordit social de l’obra shakespeariana. Planteja debats importants sobre Shakespeare, i els relaciona amb la vida artística del dramaturg. Conta que les obres isabelines es van escriure amb fluïdesa, que moltes van ser redactades en col·laboració amb altres dramaturgs, i que el plagi era un fet permès.

[…] El texto completo ofrece una mirada profunda a la variedad y la naturaleza de la comedia isabelina, basada en la rápida sucesión de réplicas, los complicados juegos de palabras, las agudezas extravagantes, las alusiones sexuales interminables y en aquello que sólo puede describirse como una suerte de melancolía temeraria. La era isabelina siempre pareció al borde de la desesperación o la disolución, expuesta a la posibilidad de que todo ardiera y se desplomase; de ahí el arrojo y la osadía de sus intérpretes principales. […]

L’autor s’atura a descriure entorns, en els qual va viure Shakespeare i que fan d’aquest un llibre singular.

Naveguem pel riu Tàmesi. Ens revela els comptes de diferents companyies. Descobrim com de sagaços eren els itineraris d'escriptura de l’època.

Complexos. Sense muses per inspirar la creativitat. Fent ús de dures realitats. I a la vegada, ens endinsa en la psicologia del món de l’art escènic.

Shakespeare, la biografía de Peter Ackroyd es un voluminós llibre que es llegeix amb bon ritme gràcies a les 9 parts fraccionades en 91 capítols encapçalats per interessants títols i que aporten assajos moderats i informació ben tractada sobre una època excepcional: representacions escèniques, estils teatrals, música al teatre i l'aparició de l’enorme Shakespeare.

[…] La presencia de Imogenia nos recuerda que, en Cimbelino, Shakespeare emplea por última vez el artilugio de la muchacha vestida de joven encantador cuando, en realidad, en todo momento se trata de un actor varón, lo que conlleva un juego de indecencias e insinuaciones sexuales; se trata de una transformación tan vinculada a sus obras dramáticas que, con justicia, podemos denominarla shakesperiana. No hay otro dramaturgo que utilice tan frecuente o abiertamente los recursos del travestismo. Los motivos por los que el transformismo le gustaba tanto resultan evidentes: es ingenioso, extraño y da pie a mucho juego y alusiones sutiles; ofrece enormes posibilidades cómicas, y también invoca el espíritu de la libertad sexual; es perverso, penetrante y representa la libertad de la imaginación de Shakespeare. […]

Shakespeare, William, 1564-1616, 1564-1616

Ackroyd, Peter, 1949-