dimarts, 10 de maig del 2022

“Cavalls salvatges” de Jordi Cussà


Jordi Cussà Balaguer (Berga, 1961-2021), novel·lista, dramaturg, poeta, contista, traductor..., va sorprendre el públic i la crítica amb la novel·la Cavalls salvatges (Columna, 2000, reeditada per L’Albí el 2016 i ara convertida en còmic per KAP a Pagès Editors). Just un any després, l'autor publicava La serp, que era la primera novel·la d'una trilogia que el va acompanyar vint anys i que enguany s’ha tancat amb Les muses. Cussà va bastir un munt d'obres memorables que corona El primer emperador i la reina Lluna, guanyadora dels premis Crítica Serra d'Or i L'Illa dels Llibres i finalista del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l'Any.

Cavalls salvatges és un fidel retrat d'un món marginal a la Catalunya interior, el de l'addicció a les drogues dures per part d’una “generació de pringats”. La novel·la, que narra de forma coral les aventures i les desventures d'un grup d'amics que es dediquen al tràfic i consum d'heroïna i altres estupefaents a la Catalunya dels anys setanta i vuitanta, és un relat pertorbador, però àgil i poètic, d’una generació que va galopar entre l'èxtasi i l'abisme fins que l'addicció, o la sida, va truncar les seves vides i que va trobar en un supervivent, Jordi Cussà, el millor cronista per explicar-nos-ho.

Jordi Cussà va debutar amb aquesta novel·la d’enorme originalitat recolzada sovint amb fets reals i estructurada com unes memòries col·lectives. L’autor observa el seu passat, l’esprem i en fa ficció. Cussà exhibeix, a través de la seva escriptura, un do sorprenent per a la fabulació, la fluïdesa de l’estil, la creació de noves paraules mitjançant la contracció (“finsquisapquan”) i la gran llibertat creativa, que li permet introduir capítols amb la història narrada en primera persona per un dels personatges secundaris o recrear escenes visuals sense cap mena de mirament.

Cavalls salvatges és un llibre amarat d’una força excepcional que vessa genialitat de principi a final.

dimarts, 29 de març del 2022

“Anna Ajmátova. Anna de todas las Rusias” d’Elaine Feinstein

“Anna Ajmátova. Anna de todas las Rusias” d’Elaine Feinstein (1930-2019) és un traçat minuciós de la vida d’Anna Ahkmátova (1889-1966). Capítol rere capítol, l’autora ens acompanya pel misteri de la creació literària de la poeta, relacionant fets i versos. Feinstein, durant anys, es va cabussar en arxius, en cartes i diaris, en una bibliografia exhaustiva, i va mantenir converses amb els supervivents, comprovant dates, trobades i dades. En el llibre, l’autora, ens situa els poemes de la poeta el mateix dia que els va escriure i els relaciona amb trobades, reunions, baralles i amors.



El 1889, a Odessa, a la costa del mar Negre, va néixer una nena a la família d'Andrei Gorenko, un enginyer naval, que va ser batejada amb el nom d’Anna. Anna va començar a escriure poesia a l’alba del nou segle, el seu pare, però, temia que una poeta deshonrés la família, així que, ella va adoptar un nou nom: el del príncep tàrtar medieval Akhmat, descendent de Genghis Khan, la sang reial del qual, creia, fluïa per les seves venes. D’aquesta manera, la jove que es va reinventar amb el nom d’Anna Ahkmátova, es convertiria en una de les dues poetes més grans de la literatura russa; l'altra, Marina Tsvetayeva, la coronaria amb el títol "Anna de totes les Rússies".

Al llarg dels seus 76 anys, Ahkmátova va ser testimoni de dues revolucions, dues guerres mundials, una guerra civil i el terror d’Stalin. El seu primer marit, Nikolai Gumilyov, també un poeta meravellós, va ser afusellat, sense haver estat jutjat, per una acusació falsa; el seu fill, Lev, va passar anys en camps de treball; molts dels seus amics més propers van abandonar Rússia o es van morir massa aviat. La seva fama primerenca com a poeta i una bellesa llegendària van donar pas a dècades de silenci forçat i de denúncies i, tanmateix, va romandre a la seva estimada ciutat, Sant Petersburg, sovint patint privacions inimaginables. Tot i amb això, Anna Ahkmátova va continuar escrivint.

Akhmátova, a través de la seva poesia, va fusionar el seu drama personal amb la història que el seu poble patia a mans del règim estalinista. Com tots els grans poetes de Rússia, Anna Akhmátova va sentir-se amb l'obligació moral d'esdevenir la consciència del poble i la veu de la memòria. 

El poder de la seva obra perdura amb el temps.

diumenge, 12 de setembre del 2021

“Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta” de José Luis Ferris

[...] Lo suyo, como bien decía María Zambrano, era una simple cuestión de fe, una debilidad de creyente que se empeña en ver amor dónde hay mandíbulas y garras, egoismo feroz, Hombres que acechan a Hombres. [...] (p. 433)

“Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta” de José Luis Ferris és un recorregut per la curta i dissortada vida del gran poeta. Ferris, també poeta, rescata testimonis, cartes, diaris i documents per escriure aquesta magnífica biografia sobre el poeta d’Oriola. 

[...] Asombra comprovar, por estas cartas y algunos testimonios, la inquebrantable voluntat que tenia Miguel. Cualquiera en su lugar hubiera renunciado ante tanto contratiempo y tanto golpe de incomprensión, aceptando finalmente una vida tranquila y sumisa al cuidado del rebaño familiar, relegando la poesía a una mera afición, como harían sus compañeros Carlos Fenoll, Murcia Bascuñana, Poveda y tantos amigos. Sin embargo, tenía muy claro lo que deseaba y lo que sentía, lo que le pedía la fiebre de su alma, y a su paciencia le quedaba carburante suficiente como para resistir un tiempo más, quizá unos meses, hasta que emprenda sus segundo viaje a Madrid. [...] (p. 169)

Nous epistolaris, inèdits, com la correspondència entre l’estudiós del poeta Dario Puccini i la vídua d'Hernández, Josefina Manresa, les cartes de Vicente Aleixandre a Hernández i l'edició completa de les missives del poeta a la seva esposa, així com els diaris de guerra del diplomàtic xilè Carlos Morla Lynch, serviran a José Luis Ferris per reconstruir, amb dades més consistents, l'entorn amorós del seu llibre de poemes “El rayo que no cesa” i per documentar minuciosament els últims dies de Miguel Hernández a Madrid a l'acabar la guerra.

Ferris explica que a la vida del poeta oriolà hi va haver més dones a més de la que seria la seva esposa, Josefina Manresa. El seu primer amor adolescent, Carmen Samper Reig. María Zambrano. María Cegarra. I, sobretot, Maruja Mallo, amb qui va compartir experiències íntimes -les primeres- i artístiques.

J. L. Ferris aprofundeix en la polèmica relació d’Hernández amb els companys que no van lluitar, com ell, al front durant la contesa; dona informació sobre el viatge a Rússia del poeta, l’any 1937. També aporta dades sobre la participació del poeta alacantí a les Missions Pedagògiques, sobre les nombroses detencions i la seva estada a la presó. Mostra, a més, un seguit de proves i testimonis per demostrar l'abandonament que va patir el poeta per part d'amics de generació a l'acabar la Guerra Civil.

José Luis Ferris ha escrit una completa biografia recomanable a tota persona interessada en la poesia, en la literatura, en la història, i en conèixer la vida d’un poeta necessari, un home digne, íntegre en les seves idees i amb absoluta fermesa moral, Miguel Hernández.

[...] Asumir todos los logros poéticos que había alcanzado y volcarlos en un lenguaje de apariencia sencilla, vigoroso y llano, fue una de las principales aportacions de Miguel a la lírica espanyola. De hecho, fueron muchos los que intentaron alcanzar esa hazaña desde una postura de compromiso, pero lo que en la mayoría de los poetas del momento era empeño y artificialidad, en el poeta de Orihuela era impulso natural, vigor imaginativo y transparente que le fluía al ritmo de la sangre. [...] p. 447


diumenge, 15 d’agost del 2021

“La finestra de Vermeer” de Pere Rovira

 


“La finestra de Vermeer” és un dietari, o diari, de Pere Rovira.

Rovira, poeta, se’ns mostra sincer i precís, i il·lustra, en anotacions diàries durant l’any 2013, una manera de viure i de gaudir la literatura.

[...] Una de les coses interessants d’aquest gènere és que no està sotmès a cap normativa; ni tan sols és obligatori que un diari ho sigui, o que estigui datat, i és possible que en un mateix volum trobem anotacions de diversos anys, especificant-ho o no. [...] pp.359-360

A través del Temps, el Jo i l’Escriptura[1], i fent ús d’una erudició poètica, escriu breus proses punyents i assagístiques. De manera modulada, rica, sense enfarfegament, entrellaça vida i literatura.

Reflexions existencials, des d'un cert distanciament temporal i moral. Esbossos sobre l’art poètic. Escenes de la seva quotidianitat, a la maduresa. Breus composicions poètiques. Divagacions sobre l’amor i la malaltia. Moments de plaer.

[...] La medecina preventiva ha salvat, és innegable, moltíssimes vides, però també ho és que ha provocat una relació diferent de les persones amb la salut del seu cos. Abans, s’estava sa si no s’estava malalt; ara, no se sap mai si s’està sa. Sempre hi ha la prova pendent, el PSA, la mamografia, la colonoscòpia, etc., que crea el suspens: si el resultat és bo, saps que estàs bé, però només per ara. L’any vinent, ja ho veurem. [...] p.75-76

Pere Rovira transmet afabilitat. Es mostra irònic, escèptic, crític, enamorat,... És sensorial, amant dels plaers sensuals, i amb una gegantina capacitat de sentir i evocar.

“La finestra de Vermeer” és vida i és saviesa.

Llegiu Rovira, si us plau, és literatura de la bona!



[1] El diari es configura a partir dels tres elements fundacionals de la literatura del jo: el Temps, el Jo i l’Escriptura. Aquestes són les columnes vertebrals sobre les quals s’erigeix i a partir de les quals es deriven els trets més específics i n’emanen els motius o temes principals. Així ho han destacat alguns dels més prestigiosos investigadors.” [El dietarisme català entre dos segles (1970-2000) d’Anna Esteve Guillén)

 

dissabte, 31 de juliol del 2021

“Els teixidors” de Gerhart Hauptmann


“Els teixidors” de Gerhart Hauptmann és una obra de teatre que tracta sobre les condicions de vida i laborals dels teixidors de Silèsia a mitjan segle XIX.

Hauptmann ha passat a la història de la literatura com un dels més grans representants del naturalisme alemany. El naturalisme literari pretén recrear la realitat amb absoluta fidelitat. “Els teixidors” és un drama extremadament fidedigne, que revela sense idealitzacions les entranyes de la indústria tèxtil de l’època i que va escandalitzar una societat burgesa i benestant que es va sentir acusada.

L’obra s’estructura en cinc actes i ens transporta al bell mig de la revolta dels teixidors de llana de la regió de Silèsia, exposant de manera directa la misèria, l’explotació i les condicions deplorables que formen la llavor de la revolució.

[...] La llum cau també ple damunt el rostre, el coll i el bust de la vella, un rostre esquelètic, ple d’arrugues i com mancat de sang, amb els ulls ensorrats, enrogits i plorosos per la pols de la llana, el fum i el fet de treballar amb claror insuficient. El coll és llarg i ple de bosses i arrugues. El bust, cobert de parracs. [...]

La temàtica d'aquesta obra són els conflictes entre els grups socials propis de començaments de l'era capitalista. Expressions com "lluita de classes", "resistència" o "violència proletària" apareixen al reflexionar sobre el succés dramàtic dels teixidors.

Gerhart  Hauptmann ens mostra, amb una visió bategant, la força esborronadora de la lluita per la supervivència en l'obra naturalista per excel·lència: “Els teixidors”.

 

dimarts, 27 de juliol del 2021

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales


“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales és un epistolari que ens ofereix una excel·lent descripció, de primera mà, de la Guerra Civil espanyola. El llibre és essencial per a conèixer la llavor d’una obra mestra, Incerta Glòria (1956), del mateix autor, i imprescindible per entendre la concepció i eclosió de la poesia de Màrius Torres.

A l’inici de 1936, Joan Sales comença a cartejar-se amb Mercè Figueras, ingressada al sanatori antituberculós de Puig d’Olena. Mercè li parla d’un jove poeta, Màrius Torres, malalt com ella de tuberculosi i també resident al sanatori. L’escriptor i el poeta començaran a cartejar-se, ho faran entre 1936 i 1941. Torres va morir el 1942.

Sales escriu sobre el 18 de juliol de 1936, els anarquistes, el seu ingrés a l’Escola de Guerra, el combat als fronts de Madrid i Aragó... Relata la memòria de tants atrapats a la Guerra Civil.

[...] Em fas, com altres vegades, l’elogi de l’amistat i avui jo voldria fer-te el de la camaraderia. Aquella és personal, aquesta és col·lectiva; aquella és filla de la tria, aquesta de l’atzar. L’amistat, deien els antics, és el do més preciós que els déus han fet a l’home; però, a falta d’amistat, també la camaraderia és bona. Gràcies al bon caliu de la camaraderia podem viure lluny de tots els nostres afectes i dur una vida de bestioles del bosc sense sentir-nos gens ni mica desgraciats. [...] p. 292

L’escriptor volia testimoniar el viscut però era impensable fer-ho publicant les cartes. La censura. La seva era una visió no explicada, el relat no visible del conflicte. La ficció li servirà a Joan Sales per explicar la realitat, la veritat. Amb la novel·la Incerta Glòria, farà visible el què no es va poder publicar fins el 1976, la correspondència mantinguda durant els anys de la guerra.

“Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales és un retrat fidedigne, escrit amb habilitat narrativa i intensitat prosística i poètica, d’un moment decisiu de la nostra història.

La vida passa i l’ull no es cansa d’abocar

imatges clares dintre del cor.

       Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar. 

Literatura de primera qualitat.

dijous, 24 de juny del 2021

“Tsili. Història d’una vida” d’Aharon Appelfeld


[...] A la nit, els vents frescos de la primavera portaren les ombres de les muntanyes. Unes ombres quietes que es van unir als arbres i de les seves boques no en sortia cap so. Al principi les volien fer fora, però elles, qui sap per què, enganxades, s’hi negaven. [...] p.135

“Tsili. Història d’una vida” d’Aharon Appelfeld és un llibre petit i fràgil, com l’intent d’enxiquir els records d’una vida viscuda en els anys de la Segona Guerra Mundial, un temps d’ira i de fúria.

La novel·la està escrita amb una aparent senzillesa. L’autor utilitza frases curtes, delicades, perfectes, que menen cap a una sensació d'irrealitat i de somni; no obstant, amb aquest ús de la concreció, lluny d’acotar-ne el sentit, aconsegueix ampliar l’atenció fins a límits insospitats.

Tsili és una jove jueva de tretze anys, abandonada per la seva família quan cal fugir de les matances. La noia coneixerà la soledat i la companyia. També l’amor.

Aharon Appelfeld relata una història que cerca donar un sentit a la vida. Tsili té necessitat de l’amor; de sentir-se estimada i de compartir l’estimació.

1942. Un passi: “sóc filla de la Maria”. Pallisses. Marek. Peces a la motxilla de roba humida. Pa. Llonzes. Fulles de tabac. Vodka que la fa sentir mandrosa,...

El temps va passant i el seu rar pas per la vida la porta a recórrer camins carregats de persones que li volen bé o mal. I està ferida, sí, però contra tot pronòstic aconsegueix sobreviure.

[...] Algú va encendre una llanterna i va il·luminar la foscor. [...]

Gràcies a l'esplèndida traducció de l'hebreu al català que n'ha fet l'Eulàlia Sariola he pogut gaudir d’aquesta magnífica obra.

Pura literatura.