Torno
a llegir a Hiromi Kawakami. I n’he de
parlar. Perquè una vegada més m’ha absort.
Manazuru és una història d’amor emotiva. Un viatge a l’interior. Amanit de misteri
i fantasia. El just.
El relat està escrit en prosa. Depurada. Bella. És pausat
i de narració sostinguda. Sense ampul·lositats. I modulat amb un ritme que t’abraça
i et relaxa.
És una història sobre
el temps i la lenta reparació de les persones ferides per l’absència d’un ésser
estimat. Novel·la sobre l’amor, els records, les vivències, i el dolor que aquests provoquen.
Amb personatges que se
senten sols i que cerquen companyia.
[…] Vaig notar una lleugera fiblada al pit que va desaparèixer de seguida.
Ja em vaig acostumant a aquest dolor. Mentre m’hi acostumo, m’endinso en un
lloc fosc. Al final de la foscor, potser tornarà a aparèixer una llum com la
que il·lumina aquesta casa.
Obra
que barreja realitat i il·lusió. L’autora hi descriu, amb detall i matisos, escenaris
vius i personatges complexes que desprenen una extrema soledat.
Marit. Filla. Amant. Àvia... I fantasmes.
Desconcert.
Enyorança. Sentiment de culpa. Incerteses.
L’ambient
és boirós. Rebo explicacions insatisfactòries. Preguntes sense respostes. Tinc dubtes...
Com els que té la protagonista.
El
marit és viu o és mort? Ha estat infidel? Per què va desaparèixer? Què el
lligava a Manazuru?
Kawakami tracta temes
universals envoltant-los d’un halo oníric i de màgia.
Sovint ens condueix cap una assossegada reflexió. O cap a una complaent
rellegida.
