El bagatge del biògraf en l’estudi d’un període concret, abundants dades i un munt de fonts consultades li serveix per emmarcar biografies de protagonistes culturals a la Catalunya del segle XX: Pere Calders, Nèstor Luján, Joan Triadú, Salvador Espriu i l’enorme Maria Aurèlia Capmany, formada en temps de la República en els valors del catalanisme i la democràcia, i una de les pioneres de la resistència intel·lectual i ideològica al franquisme.
[...] Maria Aurèlia Capmany ha estat una de les intel·lectuals més completes i brillants d’aquest país, una dona sempre en construcció, per dins i per fora; que es projecta vers la imatge que tenim avui de la nostra cultura i, sense cap mena de dubte, de les dones independents del segle XXI. Agustí Pons va viure una bona part d’aquesta trajectòria en primera persona, però com a bon biògraf no s’ha conformat només amb la seva vivència, ha indagat fins a completar les peces d’un trencaclosques vital i d’una obra immensa, no només escrita sinó també testimonial, de la qual Catalunya no es pot permetre de prescindir […]
és l’autora d’una part important del nostre patrimoni literari, un intangible; per això demana encara més la nostra protecció, i és la nostra responsabilitat vetllar-lo i fer-lo arribar a les generacions futures que de ben segur trobaran nous valors en la personalitat de Maria Aurèlia Capmany. [...]
(Isabel Graña, pròleg de l’Edició el Centenari / 1918-2018)
[…] I arran de l’aparició de “Dietari de prudències”, la qualifica, en una altra carta, de “valenta, somrient, dreturera, irònica, justa, intel·ligentíssima, generosa i bona” […] (paraules d’Espriu en vers la Capmany, pàg.120, edició del 2000)
A “Maria Aurèlia Capmany. L’època d’una dona” Pons exposa pas a pas el recorregut vital de l’escriptora: des de la formació intel·lectual a l’Institut-Escola fins a l’apogeu artístic, cultural i polític, sempre basat en un ferm sentiment de catalanitat, un desig continu de justícia social, una sòlida defensa dels drets de la dona i el compromís ininterromput amb la llengua catalana.
[...] En la carta que envia al Comitè Nobel de l’Acadèmia Sueca el 22 de gener del 1980 …” [...] els catalans saben que els membres del Comitè Nobel no s’han interessat mai per la cultura catalana i que un dels seus membres va declarar taxativament “No crec realment que Espriu tingui possibilitats per al Nobel. Només interessa als catalans” [...] (pàg. 353, ed. 2000)
“[…] Estic convençuda que [...] els membres del Comitè Nobel no han mostrat cap interès per aquelles cultures que no disposen de prou força econòmica per mantenir un exèrcit i una policia, és a dir, que no coincideixen amb la cultura oficial d’un Estat. Amb tot, una vegada més, proposo (…) el poeta extraordinari que és Salvador Espriu, a favor de la qual concorren no sols raons estètiques per la riquesa del seu llenguatge, per l’originalitat de la seva poètica i el món mític que ha construït, sinó per haver estat un defensor de la pau, de les virtuts humanes, i de la lluita contra l’intent de genocidi portat a terme per una de les dictadures més terribles del món modern, la dictadura del general Franco. [...] (pàg. 354, ed. 2000)
Si bé Maria Aurèlia Capmany es reconeixia com a novel·lista, Agustí Pons la considera millor assagista.
[…] Des del punt de vista estètic actual potser sigui l’assaig el gènere en el qual Capmany desplega de manera més brillant les seves capacitats per l’escriptura. “Dietari de prudències” (1981), “Cartes impertinents de dona a dona” (1971) o qualsevol dels seus escrits memoralístics […] “Pedra de toc” (1970 i 1974), “Mala memòria” (1987), i “Això era o no era” (1989) […] constitueixen una lectura deliciosa per al lector actual […] (Isabel Graña, pròleg de l’Edició el Centenari / 1918-2018)
Capmany va publicar el primer llibre sobre la situació de la dona a Catalunya i va mantenir, durant tota la vida, una gran passió pel teatre, especialment durant els anys de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, de la qual en va ser cofundadora. La seva militància al PSC a partir de 1976 i la seva participació en la política municipal com a consellera de Cultura al costat de Pasqual Maragall va dissipar la seva trajectòria literària.
[...] La Maria Aurèlia va organitzar el llibre, “La dona a Catalunya: consciència i situació” [...] la societat actual no concedeix a la dona, en tant que dona, el mínim de garanties que tot ser humà necessita per al lliure exercici de les seves facultats”. Per demostrar aquesta tesi la Maria Aurèlia recorrerà al testimoni de les escriptores que s’han ocupat del tema – Simone de Beauvoir, Betty Friedan, la comptesa de Campo Alande, Menie Gregoire, Lidia Falcón, Colette Audray, Dolors Monserdà, Viginia Woolf, entre d’altres; repassarà el rol que el pensament intel·lectual i la literatura han reservat a la dona -des d’Aristòtil fins a Ausiàs Marc, Jaume Roig i Joanot Martorell; realitzarà una enquesta, preparada per ella mateixa en col·laboració amb el sociòleg Pinilla de las Heras, a cent-vint dones, dividides en dos grups d’edat -de vint a vint i cinc anys; i de vint-i-cinc anys a cinquanta- i en tres classes socials: burgesia, classe mitjana i classe obrera; i donarà una ullada a la història de les reivindicacions femenines; amb especial atenció a la situació de la dona catalana. [...] (pàg. 245 ed. 2000)
“El segon sexe”, l’assaig sobre la situació de la dona que Simone de Beauvoir havia publicat el 1949 [...] La versió catalana [...] arribava a Catalunya [...] del 1968 [...]. Fa la impressió que, en aquell moment, a Catalunya Simone de Beauvoir era una escriptora més citada que llegida i potser això explica que aquesta edició catalana vagi encapçalada per un llarg pròleg -tretze pàgines- de Maria Aurèlia Capmany [...] (pàg. 250, ed. 2000)
[...] I, de seguida, una clara al·lusió als plantejaments, i a les contradiccions, de Lidia Falcón i el Col·lectiu Feminista: “La dona no aconseguirà res si no comprèn i accepta que la seva lluita no és una lluita a favor de la dona sinó a favor d’una persona oprimida, utilitzada, injustament tractada i precisament per això, quan arribi a aquest convenciment farà causa comuna amb totes les reivindicacions justes de la terra, les laborals, les nacionals, les racials”.[...] (pàg. 265, ed. 2000)
[...] “jo que soc de mena arrelada a la terra que trepitjo, no em fio dels partit que m’ofereixen dogmes, ni dels que em prometen més de què sé que em poden donar” […] (pàg. 330, ed. 2000)
[…] La plenitud de l’Adrià Gual podríem dir que arriba el 1965 amb l’estrena de dos espectacles memorables: Vent de garbí i una mica de por, una obra escrita per la mateixa Maria Aurèlia Capmany…Dos anys abans, l’historiador Josep Benet havia publicat Maragall i la Setmana Tràgica, un estudi que denunciava l’absentisme i les pors de la burgesia barcelonina de principis de segle. A partir d’aquest treball, la Maria Aurèlia construeix el retrat social “d’una burgesia catalana en el seu camí cap el suïcidi polític com a força política”, per dir-ho en l’expressió de Josep Anton Codina.[...] (pàg. 180, ed. 2000)
Diu Agustí Pons en una interessant conversa amb el també biògraf català Jordi Amat sobre el gènere biogràfic i les seves obres:
[…] Per escriure una biografia has de trobar un fil conductor, has de construir un personatge. Aquesta construcció sempre serà un succedani, un artifici. Es tracta de construir un personatge d’una manera prou versemblant com perquè el lector entengui com era aquest personatge. Si no fas aquesta construcció, només aconsegueixes una entrada d’enciclopèdia.[...]
Pons com a bon biògraf, i amb més de tres anys de treball abans no va aparèixer l’ obra, crea amb “Marià Aurèlia Capmany, l’època d’una dona” una identitat narrativa. L’escriptor aconsegueix que la vida de la protagonista real del llibre sigui atractiva al lector i ens porta a conèixer, a fons, una època, … l’època d’una gran dona.
Capmany, Maria Aurèlia, 1918-1991
Pons, Agustí, 1947-
