Sebastià Juan Arbó
presenta una obra magistralment escrita sobre la vida de Cinto Verdaguer. "La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer" és una excepcional
biografia en la qual l’autor fa justícia al poeta català.
Ambiciosa. Extensa.
Diversa. Intensa.
S.J. Arbó, biògraf i
excel·lent crític literari de l'obra verdagueriana exposa en aquest polèmic
llibre una apologia de genialitats del poeta de Folgueroles; subratlla i desaprova
les seves febleses literàries; exalta el seu caràcter altruista i crític i també
exposa les seves rauxes. Al mateix temps, l’autor, enalteix les virtuts dels enemics
de Verdaguer i en denuncia fermament les seves intransigències i els inexcusables
abusos de poder.
Arbó n’era
conscient! Aquesta obra seria mal rebuda i poc compresa pels més ortodoxes. Perquè
tractava, com ningú ho havia fet abans, fragments tabú de la trajectòria vital
de Verdaguer.
La veritat és que era en mi, hi ho havia dit, una gran
audàcia, una mica potser d’inconsciència, una temeritat, penetrar-hi amb l’ànim
amb què jo hi havia entrat, amb el ferm propòsit de no amagar res, de dir sempre,
i en tot, la veritat. (pròleg edició del 1970)
És veritat que aquesta idea meva, sospita, o com se’n
vulgui dir, escandalitza més d’un bàndol religiós; escandalitza més d’un dels
qui creuen que, pel fet de posar-se una sotana, un hom -i més si aquest és
Verdaguer ha quedat convertit en un àngel, i com si, sense això, els homes
fossin àngels, i sense parar-se a considerar els milers d’exemples que tenim en
contra. (pàg. 419)
En ple franquisme (la primera edició és
del 1952), l'autor va desenvolupar una dura crítica a l'aristocràcia espanyola
i a l’alta jerarquia eclesiàstica catalana.
Ell, Verdaguer, ho comprova ara; si s’atura a
reflexionar, tot se li tornen bombolles que es desfan al sol.
...
Tenia una amistat -i era com qui diu ahir-, contra la
qual semblava que no hi havia força al món que pogués res; tenia un bisbe del
qual havia fet un pare; un poderós que l’havia tret de la misèria, l’havia
aixecat a l’altura d’ell i n’havia fet el més íntim amic. Era com qui diu ahir,
i, de tot allò, no en quedava res: un record de llàgrimes, un record de malsons
horribles, una immensa i definitiva decepció.
També Baudelaire ho havia experimentat, i es queixava que
tenia els braços romputs d’estrènyer boires. No hi ha més remei que creure en
encantadors, com Don Quixot, o creure en dimonis, com hi cregué ell, Verdaguer,
i com hi continuava creient, baldament ho amagués; cal creure-hi, perquè és
massa terrible el fet. És forçós creure que hi van pel mig dimonis o
encantadors; si no, seria cosa d’embogir. (pàg. 610)
El poeta català va
ser aïllat. Es queixa. Critica furiosament el poder.
Verdaguer estimava
profundament la seva terra -la plana de Vic i Catalunya-, però va haver de
fugir cap a Madrid per evitar ser tancat de manera forçosa a l’Asil. El poeta temia
per la seva llibertat.
Va ser arraconat.
Abandonat pels seus poderosos protectors i amics de sempre. Són comptats els
que el van ajudar incondicionalment en els moments més confusos i calamitosos de
la seva vida.
...la vida, amb
tot, era bella.
Eren les velles relíquies del seu gran amor a la vida,
aquell amor que, malgrat els cops i les contrarietats, manté encara viu. La
vida, amb tot, era bella. Era bell el camp pels volts de Barcelona els matins
de primavera; era dolça la conversa amb els amics; eren bells el cel, la verdor
del camp, el cant dels ocells...Si no fossin els deutes, si no fossin els
homes!...(pàg. 631)
“La vida tràgica de mossèn Jacint
Verdaguer” traspua una sensatesa que honora a l’autor com a biògraf.
***
La biografia és un gènere literari que, essencialment,
persegueix la recreació del personatge —funció novel·lística— a base d’elements
reals —funció històrica—; és a dir, sense la llibertat d’inventar aquests
elements que té el novel·lista però amb la llibertat, o fins amb l’obligació,
d’elaborar-los novel·lísticament. Això és exactament el que vós heu fet, i això
és el que fan tots els autèntics biògrafs. I heu reeixit com molt pocs, o
potser, a casa nostra, com ningú més. [fragment d’una carta de Maurici Serrahima
dictada a Sebastià Juan Arbó, en el pròleg de l’edició de 1970 – pag. 26]
[Disposem de dues
edicions: 1952 i 1970]
Verdaguer, Jacint, 1845-1902
Juan Arbó, Sebastià, 1902-1984
