Luis Buñuel (1900-1983), un any abans de la seva mort, va deixar-nos escrit el seu últim alè de vida: “Mi último suspiro”.
[...] Para llegar a toda belleza, tres condiciones me parecen siempre necesarias: esperanza, lucha y conquista. [...] p. 279
El cineasta, mestre en l'art d'explicar històries, ens acompanya pel seu recorregut vital amb aquesta autobiografia escrita amb l'ajuda de Jean-Claude Carrière. El llibre és una resposta a l’eterna pregunta sobre el perquè de la vida. En el transcurs de la lectura es crea un vincle enigmàtic entre narració i lector que convida a reflexionar sobre què en fem del temps que se'ns ha concedit en aquest món insòlit.
[...] la ciència no me interesa. Me parece presuntuosa, analítica y superficial. Ignora el sueño, el azar, la risa, el sentimiento y la contradicción, cosas todas que me son preciosas. [...] Yo he elegido mi lugar, está en el misterio. Solo me queda respetarlo. La mania de comprender y, por consiguiente, de empequeñecer, de mediocrizar [...] Es una de las desdichas de nuestra naturaleza. Si fuéramos capaces de devolver nuestro destino al azar y aceptar sin desmayo el misterio de nuestra vida, podria hallarse próxima una cierta dicha, bastante semejante a la inocencia. [...] p. 222
L'autor evoca el poble aragonès on va néixer: Calanda. Recorda la seva infància a Saragossa, amb el seu pare, la seva mare, els seus germans i germanes. Explica la seva joventut a Madrid, a la residència d'estudiants, on va conèixer i va fer amistat amb Dalí, Lorca, Alberti.
Buñuel va tenir una vida apassionant.
A París dels anys 20 va coincidir i es va fer amic íntim de tota l'elit surrealista:
Breton, Aragon, Éluard, Ernst,... Va viatjar al Hollywood dels grans estudis on
va conèixer, en diferents moments de la seva vida, a mites com Fritz Lang,
Chaplin, Hitchcock,...Va viure la guerra civil a primera fila, en una Madrid republicana
però dividida. I es va exiliar a França, Estats Units i, finalment, Mèxic.
[...] No pretendo escribir yo también la historia de la gran escisión que
desgarró a España. No soy historiador y no estoy seguro de ser imparcial. Solo
quiero intentar decir lo que vi, lo que recuerdo. [...] p.191
El cinema es va convertir en l'eix central de la seva vida.
“Mi último suspiro” és una honesta mirada cap al món, un esguard indulgent i
dur a la vegada, amb la saviesa i els dubtes de qui ha viscut i ha entès el que
vol dir viure.
Magnífica obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada