Stefan Zweig, fent ús de la paraula i la reflexió, ens
porta a donar un tomb per la cultura, la política, la història i la vida
europea del segle XX i dibuixa amb nostàlgia una idíl·lica Europa dels anys
anteriors a la Primera Guerra Mundial.
A “El món d’ahir. Memòries d’un europeu” l’autor
austríac ens ha deixat escrit en forma de memòries una excel·lent anàlisi de
la doble hecatombe que va patir l’Europa del segle XX; un viu reflex de les
conseqüències de l'absurditat i l’estupidesa humanes.
De família jueva ben posicionada. Educat, com tots els
nois de la seva generació, en el respecte i la reverència a la gent gran. En
una època que tot el que feia olor de novetat o joventut inspirava
desconfiança. Sota un sistema educatiu encotillat. Que assistia a les aules només
de cos present perquè el seu interès era fora, on podia conèixer nous creatius.
[...] Per a
mi l’axioma d’Emerson, segons el qual els bons llibres substitueixen la millor
universitat, no ha perdut validesa, i encara ara estic convençut que un pot
arribar a ser un extraordinari filòsof, historiador, filòleg, jurista i
qualsevol altra cosa sense haver d’anar a la universitat i ni tan sols a
l’institut. [...] (pàg. 125)
Estades a l'estranger. Ampliació de la seva mirada. Augment
d’anhel de llibertat individual. Desig d’un món sense fronteres. Oportunitat
d'observar perilloses temptatives del què estava per venir al vell continent. Col·leccionista
que atresorava, entre d’altres relíquies, manuscrits que reflectien el moment de creació d’una obra. Amistats amb artistes i polítics rellevants de l'època.
Zweig, lluitador infatigable per la pau i la unitat europea a través de la ploma i la paraula, fa una admirable anàlisi del segle XX tenint en compte que no va viure prou anys per posar distància a la Primera Guerra Mundial i que no va veure el final de la segona (es va suïcidar al Brasil l’any 1942).
Zweig, lluitador infatigable per la pau i la unitat europea a través de la ploma i la paraula, fa una admirable anàlisi del segle XX tenint en compte que no va viure prou anys per posar distància a la Primera Guerra Mundial i que no va veure el final de la segona (es va suïcidar al Brasil l’any 1942).
Primera Guerra Mundial (1914-1918). Període de Pau.
Segona Guerra Mundial (1939-1945).
L’escriptor reflexiona sobre una guerra encarnada en
part per la ingenuïtat de les masses, que es mostren exultants davant l’entusiasme
per una confrontació i convençudes d'una amatent resolució traduïda en
victòria.
[...] Per aclarir la diferència d’atmosfera
espiritual entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, convé sempre assenyalar
que, en el primer cas, els països, els governants, els emperadors i els reis,
educats en la tradició de l’humanisme, s’avergonyien encara, en el
subconscient, de la guerra. Tots els països, l’un rere l’altre rebutjaven el
retret de ser o d’haver estat “militarista” com una calúmnia infame; al
contrari, tots compatien per mostrar, demostrar, explicar i palesar que eren
“nacions cultes”. (pàg.317)
A la guerra la segueix un període de relativa calma encara
que aquest està marcat per un caos financer caracteritzat per la inflació. L'anhel
de recuperar l’ordre i els estralls de la inflació seran els ressorts sobre els
quals Hitler se servirà per alçar-se cap al poder i aquest desencadenarà allò
que es creia impossible: una altra guerra mundial.
[...] Per primera vegada vaig veure la pesta de l’obsessió
per la puresa de la raça que ha estat més funesta per al nostre segle que la
veritable pesta de segles anteriors. [...] (Pàg. 230)
[...] Aquella
marejada va irrompre amb tanta força, tan sobtadament, sobre la humanitat, que,
desbordant la superfície, va fer sortir a flor de pell els impulsos primitius
inconscients i els instints de la bèstia humana. Allò que Freud amb
clarividència anomenà “desgana de cultura”, el desig d’evadir-se de les lleis i
les clàusules del món burgès i desfogar es vells instints de sang. [...] La
generació d’avui, que només va ser testimoni del començament de la Segona
Guerra Mundial, potser es pregunta: ¿per què nosaltres no ho hem viscut també?
¿Per què el 1939 les masses no es van inflamar amb el mateix entusiasme que al
1914? ¿Per què van obeir la crida només amb serietat i decisió, en silenci i
amb sentiment de fatalitat? ¿No es tractava del mateix? Ben mirat, ¿No hi havia
en joc encara més, una cosa més sagrada, més sublim, en aquesta nostra guerra
actual, que era una guerra d’idees i no simplement de fronteres i colònies?
La resposta és simple: perquè el nostre món del 1939
ja no disposava de tanta credulitat ingènua i infantil com el del 1914.[...] (Pàg. 278-279)
“El món d’ahir” és una autobiografia fascinant en la
qual Stefan Zweig explica, de manera magistral, la bogeria de l’Europa (malalta)
del segle XX.
(excel·lent traducció al català de Joan Fontcuberta)
[...] Precisament perquè cada llengua estrangera amb
els seus girs més propis es resisteix a la recreació en una altra, desafia les
forces de l’expressió, les quals no arriben a ser utilitzades espontàniament, i
aquesta lluita per arrencar porfidiosament a la llengua estrangera allò que té
més propi i forçar la llengua pròpia a incorporar-ho amb la mateixa plasticitat
ha significat sempre per a mi una mena especial de goig artístic [...] (pàg.
153)
Zweig, Stefan, 1881-1942
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada