dissabte, 5 de juliol del 2014

"L'altra" de Marta Rojals

No, encara no he llegit Primavera, Estiu, etcètera (fa temps que ho vull fer). M’ha caigut abans a les mans “L’altra”, la segona novel·la de la Marta Rojals. Avui l’he acabat i us en faig cinc cèntims.

“L’altra” és una novel·la generacional explicada en tercera persona. Ben escrita. Ben construïda. Amarga i plena de secrets. L’Anna és la protagonista, de 38 anys, dissenyadora gràfica, amb un caràcter calculador i amb afany de control. És ella i és una altra que s’esforça per contenir.

“[...]Ella era capaç de contenir l’altra Anna durant mesos i anys. I encara l’hauria contingut si no fos per la línia vermella[...]”.

L’escriptora destapa en aquesta obra de poc més de 300 pàgines la vida de l’Anna, l’Annona, la Nona.

L’Anna està casada amb el Nel, la seva cunyada és la Laura, treballa fa molts anys per la Cati, es mou per Barcelona amb una Brompton vermella i fa poc que ha conegut el Teo, un jove de vint-i-un anys.

L’Anna i el Nel viuen a Barcelona i pateixen la crisi econòmica actual, tot i que no els falta de res.

L’autora, fent ús de retrospeccions, construeix l’argument capítol rere capítol amb un plovisqueig de records del passat en el present.

L’Anna porta contingudes dins seu dures experiències. Només cal una petita excusa perquè se li dispari o bé la ràbia o bé el desig.
“[...]De què servia resistir. De què servia fer l’esforç de l’oblit difícil. Ja veus com t’ho paguen. L’altra Anna només necessitava una excusa, i la va trobar. No calia que fos ni millor ni pitjor que les anteriors, no calia ni que fos amb més raó ni amb menys que les altres vegades: va ser quan havia de ser, perquè havia de conèixer el Teo[...]”.
A mesura que llegeixo m’identifico. També comparteixo sensacions, però ei! el final em sorprèn.

Una novel·la que remou per dins.


diumenge, 1 de setembre del 2013

"La invención del amor" de José Ovejero

La invención del amor de José Ovejero és una novel·la que combina el suspens d’una història de misteri  i la immediatesa d’una crònica. L’autor ens parla de l’amor, de cerques personals, de crisis socials. També d’insatisfaccions que porten a fugides a la recerca de refugi. Ovejero reflexiona sobre la situació actual del país i sobre la generació d’homes i dones que sobrepassen els quaranta i que les seves vides no s’assemblen a les que, si en fossin capaços, s’inventarien.

Ovejero aborda l’amor d’una manera lliure, a voltes flirtejant amb la poesia. 

Samuel ja passa dels  40. Observa el tràfec diari des de la terrassa del seu pis a Madrid. Es comporta com qui està de tornada, tot i que no ha arribat enlloc. No es compromet a res ni amb ningú.

Una matinada rep una trucada d’algú qui li fa saber que la Clara, la seva amant, és morta.  Normal si no fos que no coneix cap Clara. Fastiguejat i encuriosit assisteix al seu funeral. El captiva el fet de fer-se passar per la persona amb la que el confonen.

El protagonista s’inventa una relació amb la Clara, d'aquesta manera s'apropa a la germana d’aquesta (la Carina). Un seguit de mentides porta al Samuel a un altre lloc i acaba convertint-lo en un altre. Comença com un joc i en perd el control. Al cap de poc temps ja no sap si l’amor que s’està inventant el salvarà o bé l’acabarà d’enfonsar.

El protagonista, proper, indaga. I, amb ironia, va descobrint els enganys de l’amor i, alhora, la seva plena necessitat.

L’autor declara que “l’amor romàntic és en realitat un amor absolutament idealitzat que no té res a veure amb la realitat, l’amor és una ficció”.

Ovejero ens presenta la història en primera persona. La seva lectura ens posa en contacte amb experiències viscudes, idees que ens han passat pel cap i emocions sabudes. Connectem amb la realitat, amb els personatges, els quals a vegades ens atrauen i a vegades ens repelen. Crea una mena de panorama on cada personatge explica la història de la Clara; detura així la linealitat narrativa.

La invención del amor és una novel·la amb moltes idees, moltes reflexions. Conceptes clars que ens faciliten seguir el fil del reguitzell de raonaments que fa l’autor. Narració sense grans descripcions i amb abundants petits detalls que fan que deixem anar la imaginació.

Relat sense soroll.

Escoltem, sentim i veiem.

...Todos somos conscientes de que no conocemos a los demás. Compartimos nuestra vida con estraños. Podemos vivir durante décadas con alguien y no saber qué siente de verdad cuando nos dice “te quiero” o cuando responde a nuestra pregunta con un “no estoy enfadada”. Puede decirme lo primero porque lo siente, o porque hace tiempo que medita la posibilidad de abandonarme y se siente culpable y, hasta que sea inevitable, no desea hacerme daño, bien porque algo sí que me quiere, bien porque pretende que más tarde no pueda reprocharle nada...

dissabte, 16 de febrer del 2013

"Cinquanta ombres d'en Grey" d' E.L.James

Em decideixo a llegir “Cinquanta ombres d'en Grey”, el primer volum de la triologia que ha desencadenat el nou gènere anomenat “mummy porn”. Si més no per opinar. Em connecto a la biblioteca on acostumo a demanar en préstec moltes de les meves lectures i sorpresa! 17 reserves en llista d'espera. Gairebé dos anys d'espera per llegir aquest “fenomen literari”!

Però tranquil·les, Tot esperant Grey, la biblioteca ens ofereix altres lectures eròtiques... vertadera literatura eròtica*.

No em puc esperar i l'aconsegueixo per una altra via. Començo a llegir. Primeres pàgines...la història enganxa, promet. 

I vaig llegint. La narrativa és simple, els diàlegs senzills. Cap meravella lingüística.  Es repeteix: em poso vermella, em mossego el llavi, poso els ulls en blanc, la meva deessa interior... Amb 200 pàgines ja en tinc prou. Tot i així l'acabo.

Noia senzilla, verge i pura, topa amb home ric (molt ric), misteriós, salvatge i atractiu a més no poder. El senyor Grey, l'home perfecte, sedueix l'Ana, banal i imperfecta, i li fa perdre la xaveta. Conjugant la  “innocència” de l'Ana i els gustos sexuals del Christian, l'autora ens ofereix un seguit de fantasies de sadomasoquisme edulcorat que, pel què es veu, enlluernen a més d'una.

Un altre best-seller renyit amb llibre de qualitat?

Quin és el secret de l'èxit de “Cinquanta ombres d’en Grey”???

Jo l'he llegit per curiositat. Tothom en parlava i volia fer-ne tertúlia.

Avorrit, pesat, repetitiu i, sobretot, pèssim linguísticament parlant.


* Entrevista a l'Albert Mestres (escriptor, traductor i director teatral):

"Quina és la diferència entre literatura eròtica i literatura pornogràfica? El grau d’explicitesa respecte a les relacions sexuals descrites? La finor o la grolleria del llenguatge?

En absolut. Per a mi l’única diferència que hi ha està entre un text amb qualitat literària, concebut i creat com a objecte literari, que podríem considerar literatura eròtica, i un text sense qualitat literària, fabricat amb l’únic objectiu de ser venut i produir uns rendiments pecuniaris, que podríem considerar literatura pornogràfica...

http://www.bibgirona.cat/blogs/llibresicompanyia/posts/2012/10/3/punt-i-final-amb-la-literatura-erotica




diumenge, 27 de gener del 2013

"Atrapada al mirall" de Gemma Lienas

I un moment de tranquil•litat. I amb la calma, la lectura. Instants dedicats a “Atrapada al mirall”, de la Gemma Lienas.

Lienas segueix interessant-se pels conflictes emocionals.
Ens presenta la Gina, una historiadora. La Gina viu a San Francisco fa uns anys i, ara mateix, està investigant les relacions de domini entre les persones als camps de concentració.

Rep una espantosa notícia, la mort accidental de la seva millor amiga, la Laura. I torna a Barcelona precipitadament per anar al seu enterrament.

La Gina, de manera perseverant i tafanera, farà una visita a totes les persones que han envoltat la Laura els darrers anys. El Sergi, la Raquel, l'Anna, el Bàsil (el seu maridet), l'imbècil del Mascaró,...Descobreix, poc a poc, la crueltat que hi ha darrera l'accident.

Bàsil, el “desvalgut” marit de la Laura, és encantador, astut, guapo,... i amb un atractiu sexual que fa caure la bava només de veure'l. Fa el que vol amb moltes dones. L’hi funciona de meravella.

La Laura és la víctima. El torturador manté la seva classe gratificant-la amb petits detalls. La Laura pateix el “Síndrome d'Estocolm”. I es va fent petita, petita... És maltractada. Què pot fer? Denunciar-ho?...No.

Els lectors pensem, sentim, ens involucrem i anem descobrint la història. Cada un dels personatges ens aporta pistes. Mica en mica anem entenent la personalitat del “estupend” Bàsil*.

Lienas juga narrant en primera persona (dialoga amb qui li és més pròxim) i en tercera (relata o interpreta el que l’hi han explicat). N’és un bon exemple la conversa que ens brinda amb el doctor Mascaró -qui se salta a la torera el codi deontològic-.

Lectura on s’amaguen autèntiques veritats. Ni et passen pel cap. I ens mostra que la violència psicològica de gènere és una dominació semblant a la que es pot donar en un camp de presoners (utilitza Himmler com a referència històrica).

Ha estat una pràctica molt interessant de cavil•lació, d’indagació, d’observació,...



*...El basilisc de Plini camina dret (característica important). És capaç de calar foc (atribut característic dels dracs), el seu alè és fulminant: desfà les pedres, marceix les plantes, desertifica tot el que es troba al seu voltant i qualsevol que el respiri es mor. També ens parla del seu verí letal: si un genet travessés el basilisc amb una llança, el verí pujaria per la llança i mataria el genet i també el cavall...

divendres, 31 d’agost del 2012

"El cel que ens queda" d'Alejandro Palomas


Ha estat un plaer llegir “El cel que ens queda” d’Alejandro Palomas”, a la vora del mar; sovint amb llàgrimes als ulls.

És una història d’una tendresa infinita, d’amor de mares a filles, de iaies a netes, entre germanes.

Cinc dones són les protagonistes; dones plenes d’emoció i provocadores d’aquest sentiment. Aquest és el joc.

Capítol rere capítol i des de l’òptica i sensibilitat individual de cada una d’elles, ens endinsem a les seves vides, a les seves pors, als seus sentiments...

Com sobreviure la mort d’un fill?

Les protagonistes es presenten reals, vives, en una constant evolució. L’autor té un coneixement sorprenent de l’interior femení.

La Mència, la iaia, el puntal de la família, manega a filles (Lia i Flàvia) i netes (Agnès i Bea). És un personatge essencial en la novel•la. Sana, amb certesa i sense cap mena de vergonya, ens fa riure en situacions tenses i també plorar.

Palomas relaciona el món exterior amb l’interior, es fa present un vincle poètic entre els personatges i l’entorn. L’atmosfera representa els estats emocionals dels personatges. Tot flueix...

De Menorca a Copenhaguen, també a l’altra banda de l’Atlàntic; i de retorn a Menorca, al mar, on el moviment dels elements és constant (així ho creu l’autor); retorn a la vida...

La soledat, la tristesa,... hi tenen un paper important. L’amor no hi falta. I no només un amor romàntic sinó un amor entregat, generós.

Novel•la estètica, amb un llenguatge senzill i sense accessoris.

Visual, intensa, bonica, penetrant...


...Hem d’aprendre a sumar, filla, a sumar-ho tot: el dolor, la pena, l’angoixa, el que has viscut, el que esperes viure, el que ja no ha d’arribar mai...els que van marxar. Tot això ets tu....

dimarts, 7 d’agost del 2012

“El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor” d'Hiromi Kawakami

Gaudeixo, i molt, quan llegeixo a autors i autores japonesos. Aporten a la literatura una bellesa i elegància especial. Transmeten molt significat amb pocs símbols, de manera senzilla i eficaç, sense ampul•lositat. Com s’ho fan per no deixar rastre dels seu esforç i facilitar-nos als lectors aquest plaer?

“El cel és blau, la terra blanca. Una història d’amor” d' Hiromi Kawakami n’és un exemple. L’autora ens apropa al què coneixem de la cultura japonesa amb les eines imprescindibles i aprofita cada element per comunicar. Kawakami redueix a postil•la un concepte gran i meravellós: “una història d’amor”; i el fa encara més ric i autèntic al ser plantejat des del punt de vista d’una dona.

Tsukiko, viu la relació amorosa d’una manera incomparablement més complexa, atenta als detalls, sensible a les subtileses, implicada, despresa... que “el mestre”. “El mestre” es maneja (com molts homes davant aquestes situacions), en un segon pla, amb ceguesa, covardia i neciesa.

Kawakami defineix els dos personatges principals de manera fluïda. Ens sedueix i fa que comprenguem el seu caràcter i les seves manies després d’un munt d’anys de soledat.

Tsukiko, de 38 anys, creu que no necessita res ni a ningú per omplir la seva vida. És una dona solitària i bevedora. Els dies són tots iguals, i menjar i beure sake a les tavernes és el seu únic passatemps.

Coincideix en la “taverna de Satoru” amb el “mestre”, un antic professor de l’institut del qual no recorda ni el nom i que, a la seva vellesa, porta un ritme de vida similar al de Tsukiko.

La seva relació acaba consolidant-se després d’un seguit de trobades i d’un continu estira i arronsa.

L’obra transcorre tranquil•lament. Els capítols són relats curts, que no tenen principi ni final. El seu conjunt dóna forma a l’obra. L’autora inclou a la novel•la tres episodis que obliguen als personatges a interactuar fora de l’hàbitat natural (la taverna) i que ens donen informació extra: Buscant bolets (I i II), Cirerers florits (I i II) i A l’illa (I i II). És en aquests relats on coneixem plenament a Tsukiko i al “mestre”.

Aquest ritme amb el que ens gronxa Kawakami, gens ostentós i sense parafernàlies, ens atrapa de ple.

Gràcies a una molt bona construcció, assoleix un to d’improvisació. Durant la lectura se sent curiositat per com l’escriptora tractarà el desenllaç; ho fa d’una manera digna d’admiració.

Atributs? Sensitiva, tendre, complaent, bonica, profunda, sòlida....

Una història d’amor amb tots els ets i els uts.

...

Us deixo un petit paràgraf:

- Coi de vell!

Segur que aquell coi de vell havia continuat caminant. A hores d’ara, deuria estar fent voltes a l’illa, així que vaig decidir oblidar-me del mestre i aprofitar el viatge per banyar-me al petit balneari descobert de la pensió. Estava disposada a gaudir d’aquell cap de setmana, amb o sense el mestre. Al cap i a la fi, sempre havia estat sola. Bevia sola, m’emborratxava sola i em divertia sola.

diumenge, 22 de juliol del 2012

"La nevada del cucut" de Blanca Busquets

Em va arribar a les mans “La nevada del cucut” de Blanca Busquets. No n’havia sentit a parlar. Quina sorpresa! Com més m’hi endinsava, més en gaudia. La meva amiga sabia que m’agradaria; ho va encertar de ple.

La novel•la se centra en dues dones irreductibles, la Tònia i la Lali, situades en la Catalunya rural i reflexiona sobre el poder de destrucció que té el silenci.

Busquets distribueix la trama en capítols que salten d’un segle a l’altre i que ens permeten descobrir, fusionar i comprendre un seguit d’interrogants. “La nevada del cucut” tracta acuradament les diferents injustícies que han sofert històricament les dones. L’estructura de la novel•la, amb aquesta alternança de capítols dedicats a les protagonistes, fonamenta tot un seguit de paral•lelismes entre les seves vides i, de retop, en el paper de la dona en les seves èpoques respectives.

La Tònia i la Lali s’enfronten a situacions complicades, feridores; es veuen envoltades d’un silenci destructor, inherent a la vida rural (enveges, maltractaments, lluites de poder,...). Les dues dones són còmplices d’aquest silenci fins que troben la seva identitat a través de la paraula escrita.

Troben en la lectura (la Tònia descobreix els llibres de Víctor Català) i, sobretot, en l’escriptura, el consol, la veritat, la comprensió d’una realitat que sovint els dóna l’esquena, la restauració d’una obscuritat amb la que topen...

L’escriptura serveix de recer per a la Lali, que constantment suporta la humiliació de les seves companyes a l’escola, i d’acte d’autoafirmació per a la Tònia, davant el món tradicionalment masclista en el que viu.

Busquets evidencia un doble suggeriment de trajecte cap a la felicitat. A més de cercar l’autosuperació personal femenina, planteja la qüestió de la presència i existència d’un verdader amor; un amor nuat a homes cultivats.

L’art és el camí a la felicitat. L’art les salva. L’autora utilitza una excel•lent metàfora en les pintures que apareixen a l’obra (les protagonistes reconeixen paisatges en els quadres on els demés només hi veuen taques).

Blanca Busquets mostra la Tònia i la Lali com a dones que veuen més enllà de la realitat, dones especialment sensibles, diferents...

L’he trobada lleugera, estremidora, plena de sentiment.

Us la recomano de totes, totes.